La CV758 és una carretera que uneix Relleu, Sella i Orxeta amb Finestrat. Abans de la millora era un carretera sinuosa, estreta, poc transitada i molt perillosa; amb la reforma han eliminat molts trams de curves tancades i l’han eixamplada. Ara s’ha convertit en una carretera apta per a la circulació de vehicles amb un mínim de garanties de seguretat vial i per tant, bastant més utilitzada per les persones dels poblets que diariament volem accedir a la costa per Finestrat.

Abans d’arribar al peatge AP 65A, més conegut pel de Terra Mítica, t’endinses per un tram de carretera que  travessa tota la Serra Cortina. Esta, no és una carretera qualsevol (no és com la CV785, ni molts meyns!) és un tram de dos direccions amb dos vials cadascun i que per moments et pot transportar a un ambient similiar al d’un Beverly Hills: Amplies voreres cobertes de rejoletes multicolors, parades de bus, estructures per a l’estacionament de bicis, carril bici, bancs de fusta, fontetes d’aigua potable, arbrets perfectament podats, mangueres per al reg per goteig. Inmenses rotondes coronades de fonts multicolors, estructures metáliques simulant vaixells, una esfera terrestre o una colossal torxa de foc, que ordenen el tráfic a les diferents urbanitzacions i complexos hostelers quasi desèrtics i,  a un parc d’atraccions que ja no atrau a ningú.

És una carretera infrautilitzada, on rarament passa un bus o bicis i mai veus a ningú sentat en els seus còmodes bancs. Una carretera buida.Un escenari imponent i enlluernador que per moments et fan oblidar la situació econòmica tan greu que estem patint. És com irrompre en un somni meravellós i fantàstic, però definitvament irreal.

No hi ha dia que passe per este tram de carretera que no recorde aquell dia calurós i ventós de juliol. Aquell dia que una amiga li va fer un regalet a la meva filla de escasos 2 mesest d’edat. Aquell 14 de juliol que la brisa i l’ombra d’un canyís vora mar, ens aliviava de la xafogor reinant. Recorde aquell dia, els sorolls apresurats d’avionetes i helicòters travessant el cel, des de Serra Cortina fins a la costa amb la missió de carregar aigua per a combatre el foc. Una fumaguera espesa i allargada cubria la Serra Cortina i arribava a poc a poc a la costa, i una pena espesa com la boira foradava també el meu cos. Corria l’any 1991 i, eixe dia es declaratva l’incendi més important de l’any.

Diariament recorde, però també puc arribar a escoltar el cruixit dels pins encesos caent a terra; l’esclat de les pinyes planejant per l’aire; el soroll de les avionetes sobrevolant l’esplai. Puc sentir el calor sofocant del foc i poder veure els ocells fugint apressuradament en busca de nous refugis. I, també puc imaginar el fregar d’unes quantes mans pensant en negocis suculents i en promeses de prosperitat, benestar i progres per a tota una comarca que al final han esdevingut en fracàs, desacert i deutes.

Tot açò, diariament…