I ara, parlaré de l’últim llibre que acabe de llegir, “Paraíso Inhabitado”, de Ana María Matute, llibre que, farà cosa d’un mes em va deixar el meu amic i company de faena Pedro. Pedro també és molt aficionat a la lectura i últimament ens intercanvien llibres que previament ens hem llegit i ens han agradat.
Qué bo és tindre amics i conservar la seva amistad al llar del anys…, encara que a vegades passa que, les amistats igual que venen se’n van, s’esfumen sense saber massa bé per qué. I davant del silenci més absolut i atronador de la persona considerada amiga i en un intent desesperat de adivinar on estat l’hipotètic error comés per part d’una, al final arribes a entendre que probablement el que consideraves una amistat no era sinó com l’escuma de les ones al trencar en la vora de la mar…, però be, que me’n vaig, que ha sigut un lapsus, que este no és el cas de Pedro que la seva amistat perdura des de més de 15 anys.
El motiu d’este post és un poc contar de qué va el llibre i parlar de la seva autora.
el llibre
- paraíso inhabitado
És tracta d’una bonica història, tendra, càlida, trist si acàs, i un poc simbòlica. La trama es situa en l’època de la Segona República, en l’ambient d’una família burgesa; és una història d’amor i duresa en temps difícils, entre dos xiquets d’uns 12 ó 13 anys, Adriana,la xiqueta i Gavrila, un xiquet rus fill d’una ballarina, on és percep un contrast entre un realisme dur representat pel mon dels Gegants (el mon dels majors, format per la família, l’escola, la societat) i unes fabulacions màgiques producte de la màgia que desprenen els contes, el poder de la imaginació representat pel mon dels xiquets.
L’argument deixa veure a una burgesia classista, hipòcrita i acomodada, amb mentalitat conservadors i comportaments egoistes: És el món dels Gegants.
L’unicorn de la portada del llibre està molt present en la novel·la. S’escapava del tapís que hi ha a casa de la protagonista, i torna quan vol. L’unicorn és un símbol de la innocència, de la imaginació i de la puresa: El món dels xiquets.
És tracta d’un llibre molt autobiogràfic de l’autora.
l’autora
- ana maría matute
Ana Mª Matute , filla de pare català i de mare riojana, naix el 26 de juliol de 1926 a Barcelona, enguany complirà 83 anys.
Matute, és membre de la Real Acadèmia Espanyola, on ocupa el seient K. És una de les veus més personals de la literatura espanyola del segle XX i és considerada per molts com la millor novel·lista de la postguerra espanyola.
Ha escrit nombrosos relats curts i contes per a xiquets. Autora de 16 noveles, Paraíso Inhabitado és l’última d’elles. Els premis a les seues obres es contabilitzen en més d’una desena, i ha sigut professora de la universitat i viatjat a moltes ciutats per a donar conferències, especialment als Estats Units. Ana Mª Matute es dóna a conèixer pels seus discursos sobre els beneficis dels canvis emocionals, els canvis constants del ser humà i com la innocència mai es perd completament. Ella diu que, encara que el seu cos és vell, el seu cor encara és jove.
Ana María Matute va aconsellar a les dones que no es fien dels homes que no tenen imaginació. Els que no la tenen són la gent més apàtica i menys afable. ‘No et fies mai d’un home que no tinga imaginació, ni d’un home que no vulga beure’, deia entre riures, mentre apurava el seu whisky.
Un llibre que m’ha deixat molt bon regust, i una dona que als seus 80 i pico d’anys em dona una lliçó de saviesa, enteresa, imaginació i ganes de viure, i que em demostra que sí be el pas del temps deteriora la bellesa física de les persones éste, el temps, no fa sino que augmentar la seva bellesa intel·lectual.
de gènere 