trilogia de les borses de plàstic

 

Per qué trilogia de les borses de plàstic¿?¿ Doncs perque en éste ja són tres els post’s que duc parlant sobre elles, les borses de plàstic. Pesada, no ¿??. Si vols pots deixar de lleguir-me ací mateixa, però t’adelante que éste és un post bastant graciós.

 

Ahir, després de publicar el post dels cabaços, vaig pensar: I per qué no posar-ho en pràctica i anar a comprar amb ell¿?¿?¿.

Esta vesprada havia d’anar a comprar, pràcticament no hi tenia res per a sopar, com tinc un cabàs de palma que fins ara l’utilitzava per anar a la piscina, doncs he pensat, qué piscina i qué romanços, este cabàs serà d’hui en avant per anar a comprar, i,… així ho he fet. Cabás al braç, i ala!! cap a la tenda, més xula que un huit. La veritat és que de camí a la tenda anava com si tots em miraren, tallada, (no m’agrada eixe sensació de sentir-me observada). La realitat és que tampoc m’he encontrat a ningú pel camí.

Be, entre en la tenda i, m’espere a que em toque el torn, hi havien dos persones, ninguna d’elles duia res de casa per a fer la compra. Jo amb les dos mans darrere del meu cos, m’amague el cabàs. Sere boba¿?¿¿.

 

cara roja
cara roja

Ala, ja em toca a mi, vaig cap a la fruita, a les bresquilles, només li en queden dos, be, algo és algo, per a demà per l’esmorzar prou. Normalment agafe una de les borses de plàstic que hi han penjades al costat, però avui, no. Li les done al tender per a que me les pese i és ell qui agafa una borsa per a posar-les dins. Quin moment!!!, tocava dir-li que no volia borsa, però al mateix temps, em tallava barbaritats; finalment més roja que una tomaca, li dic: No per favor, no vull borsa. Se me queda mirant extranyat, i trau les bresquilles de la borsa.

 

Després compre plàtans, cuatre, els pesa i, agafa la mateixa borsa que hi havia posat les bresquilles i, de nou li he tingut de dir: No per favor, no vull la borsa. Se me queda mirant, volent dir, “Qué li passa a ésta hui¿?¿”. Per dins de mi tenia unes ganes d’esclatar la bulla allí enmig que no veges.

Ara li tocava al companage, “pernil dolç, quixot, i formatge” els embolica i de forma inconscient em torna a posar el companage en una borsa, i de nou li dic que no la vull. Ahh! volia morir-me, (be és un dir, que tampoc hi havia per a tant). Ja m’ha mirat en una cara de circunstàncies que sobraven les paraules. La resta de la compra ja anava deixant-la al mostrador com volen dir, si vols borses ja me les demanaràs valenta.

He pagat i me n’he eixit que no veia el camí. Satistefa per aconseguir este xicotet logro, arribe a casa i ja sense poder aguantar-me esclate la bulla. Qué et passa¿?¿ em pregunten. No res que he anat a comprar en cabàs i no he aceptat cap borsa de plàstic. Alcen els ulls del que estaven fent i amb la boca oberta i  els ulls com a plats, em pregunten: I això¿?¿. Respon: d’avui en avant vaig a intentar agafar este costum. De forma resumida els conte el tema, resumida dic, per que em reconec pesada parlant i escrivint amb la gent que tinc confiança.

Be fins ací, un poc la part còmica, però ja de manera més sèria, éstes serien les conclusions que extrac:

  • La primera i més important és “lo” tremendament difícil que és intentar desaprendre un hàbit, m’explique. Agafar hàbits i, pot ser adiccions també, pot resultar un poc lent, ara be , quan eixe hàbit o adicció està interioritzat  és d’allò més difícil desprendre’t, i deshabituar-te d’ell. Habituar-se anar a comprar sense cabàs, haurà costat un poc, ara bé, tornar-ho a fer amb ell pense que costarà encara més. Jo en ello estic. Segur que em posaré més d’una vegada roja quan haja de dir no a les borses de plàstic per tot allò que puguen pensar de mi, però tard o promte m’acostumbraré i s’acostumbraran.
  • La segona i no meyns important, és la de borses inutils que utilitzem diariament. Anem a vore, hauran ocasions que no podràs fujir d’elles, és clar, però esta vesprada, sense anar més lluny, de les quatre borses que anava a dur a casa no me’n feia falta cap, d’haver-les agafat l’ùnica funció que hagueren complit, haguera sigut una borsa dins d’una altra més gran per a arribar a casa, traure el contingut d’elles, bresquilles, plàtans i companage, despositar-los en el seu lloc corresponent i després tirar les borses a la brosa i, au.
  • acumulació de plàstic
    acumulació de plàstic

    La tercera. Si en una xicoteta compra, com ara la meva d’esta vesprada, m’he estalviat, quatre borses, en un setmana pot ser me  n’estalvie una dotzena, que vindrien a ser més de cinc-centes a l’any, això sense eixir de Sella, clar!!, per que si ja ens anem a una gran superficíe les quantitats és multipliquen enormement, convertint-se probablement en milers d’elles a l’any i per persona. Doncs això, al que anava, que si la meva acció personal i puntual contribueix a evitar-li al medi ambient eixa gran quantitat de contaminació en forma de borses de plàstic que tarden centenars d’anys en degradar-se, l’acció de un xicotet percentatge de persones en aquesta tasca, contribuiria enormement a la millora del planeta i com no, de la nostra qualitat de vida.

I tu t’animes també a agafar el cabàs i a utilitzar cada vegada meyns borses de plàstic¿?¿¿ 

7 pensaments sobre “trilogia de les borses de plàstic”

  1. jejeje… molt bo. M’he sentit totalment identificada.
    Aquest juny ma mare va esta a Belgica en casa de la seva amiga i quan torna em diu: Maria t’ha fet aquest regalet… es una bossa de tela per anar a comprar que allí ja es obligatori i no et donen bosses de plàstic… i diu que en Espanya també ho faran…
    Ah!- Li dic.
    Total, que la bossa la tinc pensada del pom d’un armari esperant que m’entren les ganes…

  2. Eii, Àngels, jeejje, qué bo “vore’t” per ací. 🙂

    Pues jo ahí vaig, en cabacet i demanant per favor que no em donen borses, jajajjaja.

    Però de moment és un engorro dir cada vegada que vaig a comprar que no em posen borses per a cada producte i, per a no estar tots els dies en el mateix romanç el que vaig a fer és dir-li al tender/a que, a partir d’ara aniré a comprar en cabàs i preferiré que no em done borses.

    Crec que les coses si es diuen de forma clara i a temps, ens eviten molts malentesos i mals de cap innecesaris.

  3. jajajajaja!!! estic veent-li la cara al tender!!!!! jajaj! Eres valenta Amparo! a vore si m’anime jo tambe i vaig en el cabaç!

  4. Jaaaaaaa, “Mariamparo”estic amb Miquel, la cara del tender ¡¡¡¡, ara ens faran del club rarets…tots li diem el mateix …pobre home pensara en “conjura judeo-masónica” ¡¡¡¡

    Aposte per un curset de la antiga tendera per a que en ensenye a embolicar coses…ensegida que en diga que si, vos convoque…tambè podia fer-ho les ames de casa, ja vos dic.

  5. Hola Sotano,

    Bona idea, de tota manera la antiga tendera especialista en embolicar els productes fa algún temps que ja no està entre nosaltres.
    Però be, segur que la seva germana també ho sabrà fer.

    🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s