En breu espai de temps, apenes una setmana, els meus ulls estan fent un sobreesforç extraordinari per tal d’acomodar-se a la varietat lumínica d’este incipient hivern.
El negre intens de fa uns dies, contrasta amb la blancor nuclear d’esta vesprada, colors oposats que tinyen l’ambient i que són els responsables de la nula visibilitat existent.
La meua ment, tal com l’hivern, s’ha acolorit d’estos tints tan antagònics, provocant-me també una nulitat absoluta que m’obstrueix qualsevol pensament.
La ment la tinc en blanc, no puc pensar sense angustiar-me, no puc escriure sense corregir-me una i una altra vegada.
Segura estic que l’espesa boira blanca que ens envolta s’ha colat pels meus ulls fins arribar a la meva ment, per a acte seguit instal.lar-se a les seues amples i, m’empanyar-me les idees, impedint-me que avance i escape d’este interminable embús.
Ho aconseguirà?
de gènere 
Veient el nivell d´aquest post, no ho crec…;-)
No cregues Agostí, estic més espesa que la boira de la foto, i eixa espesor mental em paralitza enormement.
Uf!… i, quina sensació més asfixiant.
No crec que la boira puga omplir-te la ment… no ho crec.
A més, meteorològicament parlant, o no, sempre hi ha una brisa fresca que acaba emportant-se la boira… per espesa que siga…
Uf! I… quina boireguera tinc damunt 🙂