El passat dijous, 14 de gener, ens vam quedar de nou a fosques alhora de sopar. (Amb esta, ja són tres les vegades que en apenes un mes ens quedem a fosques concretament a l’hora de sopar).
Afortunadament, aquesta vegada ens va sorprendre amb el menjar preparat.
Sentats a taula i començant amb els primers mossos se n’anà la llum i, amb l’obscuritat més absoluta, encontrar els cuberts, localitzar el got d’aigua o atinar la servilleta es va convertir en una tasca torpe i difícil. Impossible saber que et posaves a la boca.
En estes estava quan de sobte me’n vaig recordar d’un article publicat recentment al diari EL PAÍS.
Un article que informava de l’apertura d’un nou restaurant a Barcelona. L’interés i originalitat, per calificar-ho d’alguna manera, d’este nou establiment, radicava en que també, l’obscuritat, era la protagonista principal en el seu interior. Un restaurant per a menjar sense llum, a fosques, i on els sentits del tacte, de l’olfacte, de l’oïda i del paladar suplirien per complet al de la vista.
L’experiència deu ser algo paregut al que per uns moments vaig poder comprovar jo aquestos dies sopant a fosques.La diferència entre els comensals d’este restaurant i jo, és que ells conten amb un equip de professionals, la majoria dels quals persones invidents, que s’encarreguen d’atendrer-los i acomodar-los mentres mengen i jo, no.
Curiós, no?
Estic pensant d’avisar als tècnics d’Iberdrola per a que no tinguen massa presa en solucionar les deficiències de l’estesa elèctrica a Sella perquè en unes poques vegades més que ens quedem sense llum, segur que estem preparats per anar a sopar a fosques a este curiós restaurant de Barcelona.
de gènere 
Genial!!!, que m´ha agradat la comparació…jo també vaig vore eixe restaurant tan peculiar en les notícies.
Hola Rosa, tú también lo viste? vaya.
Es veu que és el primer restaurant amb estes característiques inaugurat a Espanya. Crec que van dir que només n’havien un a París i un altre a Nova York, i per exie motiu ho anunciaven com algo novedós i inusual que calia experimentar. Ara que, el que no saben els gerents d’eixa cadena de restaurants és que, ací, a Sella ,eixa experiència l’experiementem (valga la redundància) setmana sí, setmana també, gràcies al bon fer d’Iberdrola, clar està.
😉
Ajajajaja….proveu a dutxar-vos a fosques….”pa habernos matao…”.
T’envie un arxiu respecte a la llum a Sella.
No n’hi ha prou en menjar a fosques¿?¿ qué vols, que ens dutxem també i ens trenquem la “crisma” ¿?¿?¿ jajjajajj
En fi, són històrias del mundo rural, un mundo rural que cada vegada va a més. Acò és com un viatge en el temps, un viatge arrere clar, als anys 50.
Tot molt adornaet per fora, però les infraestructures i serveis bàsics fets un ASCO. És com un caseró vell que en comte de reforçar-li els pilars, canviar-li la teulada, i les canyeries, el que es fa és pintar les parets i posar-li unes cortinetes i au!. Xe el que és coneix com una “llavà de car” a la casa i prou.
En quant a l’arxiu que m’has enviat, dir-te que l’autor del qual ha sigut molt valent. Si senyor!. I el quadro, be per a qué dir, no l’iguala ni el de Las Meninas. jajajjajaj.
Almodóvar, no sap que estem ací, perquè si no eixe elenco de personatges no el deixaria pedre per res del món 😉
Tornava cap a Sella i a l’arribar a l’encreuament de Finestrat… com cada nit, vaig alçar el cap… i vaig pensar… “no he mirat be”.
I al girar la volta de les Forques… la llet! altra vegada a fosques…
UF! Pere amb el seu cotxe m’il·luminava per traure les claus, obrir la porta i baixar amb una llanterna al carrer per poder organitzar-nos i pujar a casa…
Xe. PA QUE ??!!
Xe, vida salvaje en el mundo rural. Qué voleu¿?¿
Ciris, apenes m’en queden, quan se m’acaben em comprarè un casco de minero, (bueno de minera que són més fashions) i quan es faça poqueta nit, casco posat, “por si las moscas”. 🙂
En fi…
Xe!!! Amparo una llinterneta frontal és més còmoda!!! je,je.. I m´ha recordat que el diumenge un grupet de gent va a fer la ruteta Faro de l’Albir-La Creu, per si t´apetix, pregunta-li a Virtu.
Rosa, ja m’agradaria a mi fer eixa ruta, ja, però és que ara no tinc temps per a res.
ja parlem
És de veres..no em recordava!!!