la mona de pasqua

Durant segles, la Pasqua cristiana es commemorava en divendres, dissabte i diumenge, però en l’any 325 l’emperador cristià, Constantino, va convocar el concili de Nicea i van acordar, entre altres, que la Pasqua se celebrés el primer diumenge després de la primera lluna plena que segueix al equinocio vernal; Per la qual cosa, mai cau abans del 22 de març ni després del 25 d’abril.

Des d’aleshores, les dies de Pasqua segueixen sent tres però començant pel diumenge mateix de Pascua.

La forma de celebració d’estes festes ha variat al llarg dels anys, i recordant, recordant m’ha vingut a la ment, la forma en que cel.lebraven al meu poble, ara farà més de 25 anys, les 3 dies de mona de Pasqua.

El diumenge de Pasqua per la vesprada s’anava a L’Alcàntara; Joves, pares i mares amb els seus fillets anaven caminant amb el cabacet de pasqua al braç ple de mones de pasqua i alguna llangonisa seca; l’aigua la puaven de la font. Els més menuts, amb els seus pares, es quedaven baix a la Font; els més joves pujaven a l’era de dalt i jugaven a pilarets. Posats tots de peu amb les mans darrere, formaven un cercle per la part exterior del qual corria un, amb una corda curta amb la mà, que perseguia a un altre que anava davant d’ell, amb la intenció de pegar-li amb la corda i guanyar la partida; el que corria davant,  per a evitar que li pegara, es posava davant d’un d’aquells que estaven quiets formant el cercle, obligant-lo a este a exir i còrrer davant del de la corda. Si finalment li donava en la corda, perdia i, seria ell que correria amb la corda en la mà darrere d’un altre. Un joc molt simple però a la vegada molt divertit.

El dilluns, segon dia de Pasqua, s’anava a la Font Major; els jocs i el berenar, allí es repetien i s’acompanyaven de xicotetes excursions pel voltant de la font.

El dimarts, era l’Ermita de Santa Barbera la que acollia per la vesprada, als pocs que celebraven el tercer dia de la mona de Pasqua.

Però…, que és això de la mona de pasqua¿?¿ Sembla ser que després de la llarga quaresma que, és temps litúrgic fort on el dejuni i el sacrifici eren molt importants, sobretot en els dies de Setmana Santa, havia de celebrar-se la resurecció de Crist amb bon menjar a l’aire lliure per a reposar forces.

En Catalunya, el Pais Valencià i Múrcia es van fer popular, com postre típic per a la celebració de la Pasqua, la famosa mona.

A mi, mai ningú m’ho va explicar, només sé que algunes dones del meu poble, s’afanyaven tots els anys a fer les mones i dur-les al forn. Una fina taula de fusta allargada sobre el seu cap, era el suport utilitzat per a col.locar les mones i transportar-les al forn. Una vegada cuites, amb el mateix mètode, les transportaven, deixant un olor a glòria beneïda, carrer  avant fins arribar a casa.

Desconèix la recepta de les mones, no n’he fet mai i probablement que mai en faça, al meyns jo a soles, però avuí no sé com però, m’ha entrat curiositat de saber la seua recepta i la seva forma d’elaboració. Les de la meva veïna pot ser siguen les millor que haja provat mai, per eixe motiu he pensat en anar en demanar-li la recepta i que em contara la forma tenia de fer-les. Entre rialles hem passat un ratet d’alló més agradable desvetllant-me ella i anotant-jo la recepta i la forma d’elaboració de les mones de pasqua de Sella.

Per aquell que no la conega i tinga curiositat, ací deixe esta resenya.

Mona de Pasqua de Sella. (Recepta de Maria Bota)

Ingredients:

– 3 kg de farina forta.

– 1 kg de sucre

– 1 got (de 1/4) d’oli de soja

-12 ous (més 2 a la perduda)

-1/2 pastilla de llevat (del que venen en el forn de Miguel)

– 1 o 2 pelletes de llima

-1/2 got (de 1/4) d’aigua tíbia

Preparació.

Es baten els ous, es mesclen en la farina, i quan la massa està ben lligada s’afegeix le llevat, (que s’haurà de desfer abans en un poc d’aigua). Es pasta la massa resultant, mullant-se les mans periòdicament en aigua; s’afegeix la pelleta de llima per a que li done sabor a la massa i després es lleva per a que no l’amargue.

Quan la massa està ben pastada i lligada, se la deixa reposar procurant que sempre tinga calor, per això se la tapa amb una flassada (manta) i se li posa calentor per baix amb una borsa d’aigua calenta, per exemple.

Per a saber si la pasta està bona, se n’agafa un pessiguet i es tira en un gotet en aigua, si sura, la pasta està bona. Acte seguit se li dona la tradicional forma amb un ou damunt, agafat amb tires de la mateixa pasta formant una creu, i s’unta la mona per damunt en el líquid resultant de batre dos ous. Finalment se li posa el sucre per damunt, i al forn.

Una vegada cuites i reposades per a que eliminen la calentor del forn, estan llestes per a menjar i per a trencar el ou en el front d’aquella persona que més t’apanye, recitant esta mena de vers:

“Ací em pica, ací en cou, ací es trenque la clasca de l’ou”.

Bones Pasqües a t@ts!!!.