La voluntat fa a l’home ( en genèric, ejej)e, deia el meu iaio Toni
Ah..oblidava un vdeo que m ´encanta sobre la voluntad i la desissió:
🙂
“Querer es poder”, diuen, i és cert. Pero de vegades hi han coses que t’atrofien la voluntat: inseguretat?, por?, incertesa?, falta d’autoestima?, fe?…
Això si que és força de voluntat….MOLTA SORT!!!!!!
Hola,
Sotano, un vídeo molt xulo, M’agrada.
Morning he encontrat este article relacionat amb la frase de “Querer es poder”, doneu-li una ullada i voreu que coses més interessants diu. (Una apreciació, Morning, de la relació d’accions que atrofien la voluntat, no creus que haurien d’excloure d’ella a la fe¿?¿? Jo crec fe i voluntat van molt unides. D’ella diuen “que mueve montañas”)
Rosa, cuanto tiempo!!, m’alegre de reencontrar-te per aci. Ara que de voluntat tu també ens tens un xorro
Vinga als tres ( i jo també m’incloc), pas a pas, uno darrere de l’altre poc a poc i sense parar, com la formigueta de la foto
😉
Hola, acabe de llegir l’article que has dit i m’he posat a cavil·lar un poquet. Coincidisc amb el que diu el Mr. Star. Si vols, pots. “Voluntat” és el substantiu que designa l’acció de “voler” amb el significat de “tenir l’esperança”, “desitjar”. Més clar aigua.
Però no t’has de torbar o deixar que les circumstàncies et torben. Has d’anar com les gallines: poc a pooooc i tenir paciència. Però de vegades és tan difícil!.
Supose que el malentés de la fe, vé donat per unir-lo a la religió, i estic amb Amparo que no és així…la fe es té en moltes coses i persones. La fe és el que ens espenta junt amb altres coses, i no el que ens para.
La fe i moltes coses més és el que almenys a mi, m’espenta cap a l’abisme, a vegades caic i m’estampe i a vegades em creixen ales, però por al precipici tinc, sempre, seria suïcida no tindre’l…
I clar que tots dubtem per inseguretat, por, falta d’autoestima, indecisió, però…jo sempre sobrepose que d’esta no eixiré viva (de la vida, dic) i em embolique la manta al cap.
L’article m’ha agradat molt, molt, em recorda una certa persona a qui admire pel seu positivisme, que no ignorància confiada, valora pros i contres i llança el seu “inca va, amunt” que tant repetisc jo…(per si se m’apega alguna cosa, jeje)…
El detall dels emprenedors d’arruïnar-se 3,5 vegades de mitjana dóna una idea de la quantitat de força de voluntat que malgasten estos sers.
Jo perd la confiança, algunes vegades i ho suplisc amb dedicació, perd la fe i suplisc amb perseverança, perquè suplisc amb treball el que em falta en el pensament? No ho sé…però és el meu mètode, la meua espoleta, el ressort que em continua picant sobre la pólvora per a disparar…
Fa poc, a penes uns dies m’han donat una molt mala notícia sobre la salut d’una persona a que adore, No cregueu que estic amunt en el meu positivisme, estic tocant el fons, i encara així, em repetisc que no és tan roín, no per enganyar-me, sinó per que sé que la força de voluntat m’ajudarà i ajudarà en este impás tan delicat, el voler i tirar cap avant, sense defallir; veure l’exemple de l’article, posa les piles, però mirar al nostre voltant també, no consola, però espenta, tindre exemples sempre ajuda.
ejeje…tan de rotllo…m’encanta el teu blog Amparito…
Jo, a vegades, quan m’encontre en situacions on la voluntat és determinant per a aconseguir algun objetiu ( o al meyns intentar-ho) no pense només en la dificultat o sacrifici que em comporta la consecució d’eixe objetiu, sino en la que han hagut de soportar algunes persones davant d’un aconteciment determinat , ja siga una guerra, una post-guerra, una duríssima competició esportiva- alpinistes per exemple-, o la dificultat que comporta el dia a dia d’una persona que pateix alguna discapacitat, o la d’aquelles en aconsseguir cubrir diariament i sense apenes recursos les necessitats básiques d’una família. O inclús observant a eixa formigueta 🙂
Quan reflexione en tot açò pense: “i jo de qué em queixe¿?¿?¿, si ells han pogut i poden, per què no jo¿?¿¿”. I ahí estem intentant-ho com a mínim
El tema és com si volguerem pujar una escala amb infinitat d’escalons i només mirarem el som, realment és per a pensar que aixó resulta impossible, però si només mirem que darrere d’un escaló n’hi ha un altre, i darrere un altre, arribarà un moment que alçarem el cap, mirarem cap avall i no ens creurem lo alt que hem pujat.
Doncs d’aixó és tracta, d’anar fent camí.
de gènere 
La voluntat fa a l’home ( en genèric, ejej)e, deia el meu iaio Toni
Ah..oblidava un vdeo que m ´encanta sobre la voluntad i la desissió:
🙂
“Querer es poder”, diuen, i és cert. Pero de vegades hi han coses que t’atrofien la voluntat: inseguretat?, por?, incertesa?, falta d’autoestima?, fe?…
Això si que és força de voluntat….MOLTA SORT!!!!!!
Hola,
Sotano, un vídeo molt xulo, M’agrada.
Morning he encontrat este article relacionat amb la frase de “Querer es poder”, doneu-li una ullada i voreu que coses més interessants diu. (Una apreciació, Morning, de la relació d’accions que atrofien la voluntat, no creus que haurien d’excloure d’ella a la fe¿?¿? Jo crec fe i voluntat van molt unides. D’ella diuen “que mueve montañas”)
http://www.elpais.com/articulo/portada/querer/poder/elpeputec/20060604elpepspor_15/Tes
Rosa, cuanto tiempo!!, m’alegre de reencontrar-te per aci. Ara que de voluntat tu també ens tens un xorro
Vinga als tres ( i jo també m’incloc), pas a pas, uno darrere de l’altre poc a poc i sense parar, com la formigueta de la foto
😉
Hola, acabe de llegir l’article que has dit i m’he posat a cavil·lar un poquet. Coincidisc amb el que diu el Mr. Star. Si vols, pots. “Voluntat” és el substantiu que designa l’acció de “voler” amb el significat de “tenir l’esperança”, “desitjar”. Més clar aigua.
Però no t’has de torbar o deixar que les circumstàncies et torben. Has d’anar com les gallines: poc a pooooc i tenir paciència. Però de vegades és tan difícil!.
Supose que el malentés de la fe, vé donat per unir-lo a la religió, i estic amb Amparo que no és així…la fe es té en moltes coses i persones. La fe és el que ens espenta junt amb altres coses, i no el que ens para.
La fe i moltes coses més és el que almenys a mi, m’espenta cap a l’abisme, a vegades caic i m’estampe i a vegades em creixen ales, però por al precipici tinc, sempre, seria suïcida no tindre’l…
I clar que tots dubtem per inseguretat, por, falta d’autoestima, indecisió, però…jo sempre sobrepose que d’esta no eixiré viva (de la vida, dic) i em embolique la manta al cap.
L’article m’ha agradat molt, molt, em recorda una certa persona a qui admire pel seu positivisme, que no ignorància confiada, valora pros i contres i llança el seu “inca va, amunt” que tant repetisc jo…(per si se m’apega alguna cosa, jeje)…
El detall dels emprenedors d’arruïnar-se 3,5 vegades de mitjana dóna una idea de la quantitat de força de voluntat que malgasten estos sers.
Jo perd la confiança, algunes vegades i ho suplisc amb dedicació, perd la fe i suplisc amb perseverança, perquè suplisc amb treball el que em falta en el pensament? No ho sé…però és el meu mètode, la meua espoleta, el ressort que em continua picant sobre la pólvora per a disparar…
Fa poc, a penes uns dies m’han donat una molt mala notícia sobre la salut d’una persona a que adore, No cregueu que estic amunt en el meu positivisme, estic tocant el fons, i encara així, em repetisc que no és tan roín, no per enganyar-me, sinó per que sé que la força de voluntat m’ajudarà i ajudarà en este impás tan delicat, el voler i tirar cap avant, sense defallir; veure l’exemple de l’article, posa les piles, però mirar al nostre voltant també, no consola, però espenta, tindre exemples sempre ajuda.
ejeje…tan de rotllo…m’encanta el teu blog Amparito…
Jo, a vegades, quan m’encontre en situacions on la voluntat és determinant per a aconseguir algun objetiu ( o al meyns intentar-ho) no pense només en la dificultat o sacrifici que em comporta la consecució d’eixe objetiu, sino en la que han hagut de soportar algunes persones davant d’un aconteciment determinat , ja siga una guerra, una post-guerra, una duríssima competició esportiva- alpinistes per exemple-, o la dificultat que comporta el dia a dia d’una persona que pateix alguna discapacitat, o la d’aquelles en aconsseguir cubrir diariament i sense apenes recursos les necessitats básiques d’una família. O inclús observant a eixa formigueta 🙂
Quan reflexione en tot açò pense: “i jo de qué em queixe¿?¿?¿, si ells han pogut i poden, per què no jo¿?¿¿”. I ahí estem intentant-ho com a mínim
El tema és com si volguerem pujar una escala amb infinitat d’escalons i només mirarem el som, realment és per a pensar que aixó resulta impossible, però si només mirem que darrere d’un escaló n’hi ha un altre, i darrere un altre, arribarà un moment que alçarem el cap, mirarem cap avall i no ens creurem lo alt que hem pujat.
Doncs d’aixó és tracta, d’anar fent camí.