pressa i paciència

Reconec que sempre he sigut una persona bastant impacient, però d’un temps ací, la paciència és una actitut que vaig adoptant conscientment en la meva vida.

Paciència entesa com una actitut de calma,( no de passivitat, ni de no reaccionar d’avant d’una contrarietat), sino de donar temps alló que no depen estrictament de mi mateixa, de tolerar, d’afrontar la vida d’una manera més optimista i tranquila, a pesar de tot.

Diuen que la paciència és un tret de personalitat madura, i probablement siga això, que el temps passa i amb ell ens arriba la maduresa i també la paciència.

És molt important i, a la vegada difícil, saber esperar, tindre calma i paciència amb tots amb qui ens relacionem, però sobretot i primer lloc amb un mateix ( amb mi mateixa)

Un telèfon que no deixa de sonar, un altre que no deixa de comunicar, l’excessiu tràfic que ens fa arribar tard a una cita important, l’oblit del material del treball, una visita que es presenta en el moment més inoportú, diversos infortunis que es presenten en un dia corrent, xicotets successos que ens haurien  d’activar la paciència per a evitar mals majors.

Encara que en to irònic es diu que són els fills qui ens proporcionen una font inesgotable de paciència, no deixa de ser veritable en certa forma. La impaciència que a vegades manifestem els pares, en gran part es deu al voler que els fills raonen i actuen com adults, quan encara no ho són, frases com: “és que no penses?”  “et vaig dir que ho feres aixina? etc.., són algunes de les frases més comunes emprades pels pares en la nostra desesperació. El difícil repte és tenir l’habilitat per a educar-los pacientment i de la millor manera possible.

Altre exemple clàssic es dóna en l’àmbit laboral amb el personal de recent contractació, el seu curriculum i procés de selecció mostren els coneixements i capacitat necessaris per a ocupar el lloc, no obstant això, cada labor específica requereix d’un procés d’adaptació a les polítiques, modalitats, normes i estils del centre de treball; no es pot descartar a una persona a les dues setmanes d’iniciar el seu acompliment per no aconseguir una ràpida adaptació.

Res guanyem amb la desesperació, abans de reaccionar hem de donar-nos temps per a escoltar, raonar i en el seu moment actuar o emetre la nostra opinió. La paciència sempre tindrà les seves recompenses: mantenir i millorar les relacions amb la parella i els fills, els companys de treball (incloent caps i subordinats); tenir amistats duradores; obtenir els resultats desitjats en aquella labor a la qual hem dedicat molt temps i esforç.

Un dels grans obstacles que impedeixen el desenvolupament de la paciència, és, curiosament, la impaciència. La impaciència d’esperar resultats a curt termini, sense detenir-se a considerar les possibilitats reals d’èxit, el temps i esforç requerits per a arribar al fi.

I és que si la nostra època pogués tenir un nom es cridaria PRESSA. Pressa per obtindre bons resultats, preses per a resoldre assumptes de treball, pressa per arribar enlloc, per cuinar, per dormir, per guanyar molts diners, per a aconseguir una reforma laboral, per reduir el dèficit, pressa per eixir de la crisi…

Ho volem tot i ho volem ja!.

Com esperem que la nostra vida tinga més seny i siga més amable als altres si tot ho volem ja??

Per això, jo crec que és necessari fer un alt en el camí i reflexionar un poc sobre el valor de la paciència, per a no deixar-nos aclaparar i tampoc seguir aquesta carrera boja que va a tota marxa.

3 pensaments sobre “pressa i paciència”

  1. La paciència és difícil de mantenir en aquestos temps en què tot sembla una “actualització” constant. Jo crec que un dels motius d’aquesta manca de paciència és eixa idea de que som “competidors”. S’ha de ser el millor i de la millor manera possible, i a més s’ha de ser el millor ja, que darrere en venen massa. S’ha de tenir el millor i s’ha de tenir ja, que demà potser estiga desfassat…També se’ns ven la idea de la solució ràpida i eficaç,quan ni és una cosa ni l’altra. Més d’una volta ha eixit en una conversa que si no tens un cotxe nou no ets ningú (en broma, clar està) i a ser possible de més de 20.000 euros. Els venedors no tenen paciència, els compradors tampoc. Els polítics ens la fan perdre justament perquè ens fan creure que poden solucionar les coses de pressa i d’una manera eficaç…buuuf!, difícil tenir paciència, però necessari en un moment en què tots busquen beneficis i res més…

  2. Quina raó mes gran alló del fills com a educadors en la paciencia del pares ¡¡
    Jo, que tinc un treball on la paciencia es fonamental (temps de prensat, hores de encolat, díes de secat)no en senc be a aquesta societat del “lo quiero todo y lo quiero ahora” que sols utilitze quand estic de festa, (jejej), els clients no saben o no volen esperar, i encara que expliques que es molt important, no acabem de entendrer…reflexionar que bonica paraula ¡¡¡ Enhorabona perl post,
    m´encanta.

  3. Si Kike, és molt difícil tindre paciència, i més en la que està caent-nos, (i t’ho diu una que n’ha tingut més be ben poca al llarg de la seva vida), però en desesperar-nos i impacientar-nos no es guanya res, i ahí està el mèrit, en saber esperar, sense deixar d’anar fent coses.
    Pensan-ho be, el poc (o molt) durador que he aconseguit fins ara, ha sigut precisament a base de paciència, (i fins ara no me n’havia adonat! ).

    Hola China, els fills, jjeejj, senyor i quanta paciència, ( i a vegades ells amb nosaltres també, no cregues!), però és que no ens en queda altra. Hi ha una dita en valencià que diu: “Qui més vol, més comporta”. Doncs aixó.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s