“Per què no soc feliç?” és el títol del reportatge que conté hui el suplement de El País. En este reportatge apareixen experiències de persones de distintes edats, sexe i condició que, tot i tindre de tot en la seva vida (família, treball, diners) la infelicitat i el patiment ha format part, en gran mesura, de la seva vida. Estes persones relaten les seues experiències viscudes davant de situacions extremes, que les han fet canviar el xip i relativitzar la seva infelicitat; situacions extremes com ara patir i superar una greu malaltia, treballar en països subdesenvolpats, vorer enfonsar-se la seva empresa i resurgir del no res, ser testics muts de la ruptura del seu matrimoni i despertar a una nova vida.
En este reportatge es perfilen algunes toeries per a aprendre a no patir tant i arribar a alcançar la felicitat. A mi la que més m’atret ha estat la que aporta Albert Figueres metge i divulgador que, durant anys ha estudiat els fonaments de la ciència sobre els pilars de l’autèntic benestar, que resumint ve a dir que quan alcancem certa riqueza externa és més fàcil donar-nos compte de la pobresa interior. Que la felicitat, provocada per una substància coneguda amb el nom d’oxitocina consisteix en apreciar les xicotetes coses gran coses que ens passen diariament, i que eixos breus instants s’escapen facilment quan apareix el desig de voler que passe algo que no està passant. El dessig posa la nostra atenció en alló que no tenim, en el que ens falta, en alló que podia ser millor generant-nos grans dosis de patiment. El desig ens duu a recrear-nos en records passats i a fantasiejar en somnis futurs, perdent-nos per complet el moment present, que és l’ùnic on sí podem connectar amb la felicitat. El repte és valorar tot el que forma part de la nostra vida. Perquè allò que no es valora s’acaba perdent.
Llegir la tesis d’este metge ha estat com llegir el meu estat d’ànim, coincideix a la perfecció en la meva manera de ser. Serà qüestió d’intentar lograr alcançar el repte que ens proposa, viure el present, deixar de fantasiejar amb somnis irreals i valorar el que tinc, que no és poc.
de gènere 