records

Gairebé a mitjans octubre, les altes temperatures m’obliguen encara a tenir balcons i finestres obertes, espais per on s’han infiltrat, durant tot l’estiu fins a dia d’avui, mosquits, mosques, vespes però, també el ventent, les veus del carrer, els crits dels menuts jugant per ell, els sorolls de les imparables màquines treballant,  i , des d’escassos vint dies, també, el bram d’un animalet que feia molt de temps que no sentía: Una burreta.

D’on vindrà eixe bram?. Qui tindrà una burreta?. Pel poble no és, però, es sent perfectament. M’asome al balcó, afine l’oïda, pareix que vinga dels bancals d’enfornt. Serà pel Terç?, o per l’Era del carro?

Dia rere dia, al voltant de les cinc o sis de la vesprada, escolte el seu bram, “hi-ho, hi-ho,hi-ho” un bram que de sobte m’activa la part  del meu cervell on estan dipositats tots els meus records, entre ells els de la meva infància.

Una infància, molt modesta, amb prou llimitacions, però feliç. Una infància amb pocs joguets, i molt de carrer i també, amb la burreta de “m’auelo” Ramon. Una burreta que bramava com la dels bancals d’enfront. Una burreta que ocupava la millor part de la casa: la quadra, l’estància més gran de la estreta i diminuta casa de “m’auelo”. Quadra situada a la part inferior i interior de la casa, cosa que obligava a la burreta a traspassar-la cada vegada que tenia que entrar o eixir d’ella. Amb un pessebre que es nodria de la palla que, pel carrer Bolillo li abocaven per un forat que penetrava i travessava, de dalt a baix, tota la casa, fins arribar a l’esmentat pessebre.

Carrers plens de bonyigos que deixaven caure els nombrosos matxos i burrets que vivien en el poble. Jo, corrent, amb una granera i un arreplegador per tal de recollir-los i donar-li-los a ma mare per a que abonara les plantes de davant del carrer. El Carrer de Fora,ple de plantes, sobretot geranis. Geranis de tots els colors: Rojos, roses, blancs, tots frondosos. La campanera, un arbret replet de flors blanques en forma de campana, plantada davant de ca “m’auelo” Ramon; i els arbres, al llarg de tot el Carrer de Fora, avui frondosos, però llavors menuts i encara sense ser capaços de generar ombra alguna. Tots, engalanant un carrer sense gaire cotxes; ple de xiquets amb rugles i xiquetes amb cordes de saltar; amb moltes plantes i arbres, burrets, matxos i aques, com la de “m’auelo” Salvador, blanca, forta, noble com si d’un cavall de carreres es tractara. O al meyns així la veia jo.

Altre temps, altra vida, el mateix carrer, els mateixos arbrers, diferent ombra, diferents plantes, diferents veïns. Ara ja no queden matxos, ni aques, ni tampoc burretes, però el bram de la burreta d’allà en front  m’ha dibuixat un somriure i m’ha fet recordar una època que pareixia oblidada.

Un bram, un record, i moltes imatges d’una època ja passada, tots han brollat de la meva ment com si no hagés passat el temps;  No obstant aixó, més de 40 anys han passat, i el bram d’una burreta torna a sonar.