el mos d’un gos

No recorde massa be quan va arribar a casa, un any, dos anys, ja dic no me’n recorde amb exactitud.

No em feia massa gràcia tindre més animalets a casa, i no perquè no m’agradaren, que va!, sino més be perquè no volia passar de nou per un altra angoixa com l’experimentada anys enrere amb l’atropellament i l’everinament de dos gossets que tenia.

Gatets, gossets, periquitos, una carganera que, li va regalar una amigueta del meu fill pel seu aniversari quan era menudet, i fins un aneguet que li vaig regalar jo a la meva filla quan era menudeta, ja dic, tots ells i en diferents moments han format part de la meva família.

 

Pomi, és el nom de la gateta que tenim ara. El nom li’l vam posar com a record d’una goseta que teniem ara fa més de vint anys que també la cridaven de la mateixa manera perquè li agradava menjar pomes.

A Pomi, la gateta, la van adoptar només nàixer. La vam criar i també malcriar. De menuda era molt inquieta i sempre tenia ganes de jugar. El que més li agradava era amagar-se baix dels mobles i esperar a que algú passara propet d’ells i aleshores tirar-se a agafar-te les cames. A mi aixó sempre m’assustava barbaritats, i quan m’ho feia, algun crit i bonegó s’han duia meu.

Tot i que el seu lloc és el garaig o “paraor”, tots els dies puja a fer-nos la visita per casa. Quan estic jo la visita és curta, no m’agrada que vaja per damunt de cadires o llits perquè ho ompli tot de pèls. Sabent açó els meus fills aprofiten per a pujar a la gateta quan jo no estic per casa.

 

 

 

Com està vist que no puc evitar que la gateta puje a casa, m’he aplicat la famosa dita que diu:  “Quan no pugues amb el teu enemic, uneix-te a ell”, Doncs aixó he fet i, enguany en la carta als Reis, he afegit un regal per a Pomi: Ni més ni meyns que un cabacet molludet, per a que quan puje a casa tinga un lloc on estar i no m’ompliga res de pèls.

 

 

Justetament, eixa nits de Reis, la Pomi, en una de les seues rondes nocturnes, va ser atacada per un gos. Ens vam donar compte al dia següent, que extranyats de no vorer-la per casa, vam començar a buscar-la, encontrant-la malferida dins del tambor de la rentadora que hi ha en el garaig.

Una dentada profunda en la pateta esquerra de darrere, ens va dintre preocupats a tots els de casa el dia de reis, sobre tot al meu fill i a mi que, durant prop d’una hora varem estar curant-li la ferida infectada.

Juganera com és, eixe dia no pareixa ella: feble, arropideta, amb els ullets mig tancadets,  sense poder recolzar la pateta al caminar, amb una respiració entretallada va despertar en mi una profunda compasió que ha fet que des d’aleshores no pare de preocupar-me per ella.

No sé quin gos l’haurà mossegada, gran hauria de ser el gos, a la vista de la dentada, que era molt ampla i fonda. El que és de cert, és que hi han massa gossos solts per Sella, i el que és pitjor, sense cap control sanitari.

Ara, la víctima ha estat la meva gateta, que sí que té tots els controls sanitaris al dia, en una altra ocasió pot ser siga una persona.

Pense que hauria d’haver un control més exhaustiu per part de l’Administració pel que fa a tots estos animals que vaguen pel poble, sense cap control i amb llicència per a fer el que li’ls dona la gana: Mossegar, defecar pels carrers, lladrar a deshores, i atemorir a grans i xiquets amb tota la impunitat del món per als seus propietaris, responsables últims de totets estes incidències.

Ací deixe una cançó dedicada a un gat, cantada per Maria Coma, una cantant catalana que precisament avui, de camí a la faena, l’he escoltat per primera vegada en Radio3. Qué casualidad, no?. I és que açó de les casualitats cada vegada em tenen més desconcertada. Tal vegada no siguen casualitat i tot ocórrega per algun motiu.

Siga com siga, dedique este post i esta canço a la Pomi.