Els dos compartien nom i un dels seus cognoms: Alemany. També compartien família, veïns, carrer i fins i tot la ceguera produïda per un glaucoma hereditari.
L’hivern ha estat l’estació en que la mort ha vingut a per ells; al primer ja fa més de 15 anys, i al segon, en la matinada del dia d’ahir.
Salvador era el nom que tenien els dos, l’un “m’auelo”, el primer que ens va abandonar, el home de “m’auela” Pepa “El Surdo”, el pare de mon pare; el segon, el seu nebot, Salvador “El Conde”, fill de Francisca, germana de “m’auelo”, el pare de la meva amiga, i “l’auelo” del president del Club de Pilota de Sella.
Ahir, a migdia, encara en la faena, quan em vaig assabentar de que Salvador ens havia deixat, una profunda tristeza va invadir la meva ànima, i en el trajecte de tornada del treball a casa, els meus pensaments van estar en el seu record.
Tot i que tenia una avançada edad i una precària salud física, l’enteniment, el judici, la raó i lluidesa l’han acompanyat fins els últims moments de la seva vida. Conscient fins l’últim moment, una de les seves ùltimes voluntats ha estat que li tocara la Banda “L’Unió Musical L’Aurora de Sella” en el seu funeral.
Un veí del carrer ens deixa. Un carrer antany ple de famílies i poc a poc buit d’homes i ple de vídues.
La mort ha vingut a buscar a Salvador mentre dormia i sense patir se l’endut amb ella cap a l’altre món, perquè així com una jornada ben emprada produeix un dolç somni, també una vida ben usada causa una dolça mort, com la de Salvador, el del Conde.
Sempre romandràs en el nostre record, en la nostra memòria, en el nostre carrer.
Descanse en pau.
de gènere 
Descanse en pau.