un intent de commemoració

M’agrada mirar el cel, també la mar. Com a Sella no hi ha mar, mire el cel. Mirar el cel és “debaes”, i  com la mar també, sempre està canviant. Per la nit, la lluna i els estels, i també les planetes, encara que pareguen estels. Pel dia, l’amanèixer,  a la matinada; i al capvespre, la posta del sol.

De menuda m’agradava mirar les boires, ara també. Allargades, pomposes, de borreguet, blanques, grises, negres i vermelles, totes  amb formes diferents que simulen cares de persones o siluetes d’animals, també flors i infinitats de formes més que, ens anuncien la visita del vent, la pluja, la neu, el fred o la calor.

Cel roig, senyal de vent “premisa del meu avi Ramon”. Mirant al cel es pot preveure  l’oratge inmediate, i si ho fas caminat algun bac pots encontrar-te també. Des de l’ùltim bac que vaig patir el passat 8 de gener, per això, per caminar i mirar al cel, no hi havia tornat a eixir a caminar. Una, per les lesions patides, que encara que no van ser greus els genolls i els colzes me’ls vaig fer un “sentllaç” ( de Sant Llàcer); l’altra, perquè l’oratge no acompanyava massa.

Esta vesprada aprofitant la temperatura primaveral he decidit tornar a caminar, esta vegada en la vista ja pegada a terra. D’esta i de l’altra vesprada del 8 de gener, així com de les matinades i de les nits d’este principi d’any 2011 són les imatges que publique en este post en un intent de commemorar el segon aniversari d’este blog.

Anuncis

8 pensaments a “un intent de commemoració”

  1. Com que ara no puc passejar per la nostra terreta pero m’agrada molt aixó de caminar, segurament demà “m’acople” a un grup d’ací de Lisboa que eixirà a pegar una volteta per ací propet.
    Ah!, i molt xules algunes fotos.

  2. Ostres Amparo, no sabia que havies caigut un bac…
    pel que escrius ja estas millor.
    Molt xules les fotos!

  3. Ey!! que son les que acabe de veure al mòbil. Es veuen de categoria. Estas feta una macadicta. 😉 A veure quin dia fas un post amb totes les ferramentes “apple” que gastes? Mes que res per fer-mos enveja!!

  4. Morning, si ixes a caminar per ahí, fes fotos, ens les mostres i ens fas enveja…
    Pel que fa a les fotos que he publicat, sí, són xules les imatges però la resolució és prou pèssima, per no dir pèssima del tot. Però be, és el que hi ha 🙂

    Àngels, menuda “bacà” em vaig pegar. Com quan era xicoteta que sempre anava a bacs, jejjeje. No res, que anava jo tota ilusionada amb el meu mòvil nou, escoltant música i fent fotos al cel i sense mirar on posava el peus. Abans de la “bacà” ja em vaig pegar dos o tres revensillades en les pedres, i al final ja dic, com no mirava on posava els peus, en un muntó de pedres vaig entropesar i per no apoyar la mà a terra, (per no trencar el mòvil) vaig apoyar el colze i els genolls… Mareeee, en vaig quedar amarga com la “brassera” vaig estar dos o tres dies que anava mig coixa i les moradures van tardar en anar-s’en una setmana. Però res d’importància 🙂

    Virtu, que alegria vore’t per ací també 🙂
    Sí, són les fotos que vos he mostrat esta vesprada en el móvil. Com podràs comprovar al mòvil tenen millor resolució que una vegades pujades al blog. Ara, que les que ens has mostrat tu tampoc tenien desperdici. Eren molt xules també. Llàstima no tindre jo facebook per a vore les fotos que publiques.(El tema facebook és que no sé per què, però em costa a mi decidir-me a obrir-m’en un)

  5. Sempre aprenc alguna cosa en este blog…la brassera i d’on ve sentllaç….un gust ¡¡ Cuida’t de les caigudes, t’ho diu un experta 🙂

  6. Enhorabona pel segon aniversari del blog!!!! no deixes de escriurer.
    Les fotos xulisimes!!!

  7. Glò, me’n recorde d’un bac que vas caure quan eres menudeta del marge d’enfront del llavador al bancal de baix. Més que un bac alló va ser “caiguda lliure” sense protecció. Va ser un miracle que no es matares…

    Gràcies Miquel! Jo no deixaré d’escriure, però vosaltres no deixeu de llegir-me.

    🙂

  8. Ajajajaja, Com és la memòria…encara hi ha alguna iaia que em veu pel carrer, després de temps de no veure’m i m’ho diu…tu eres la que va caure del llavador ?…ajajaj, crec que va ser el bac que menys mal em vaig fer… això si, quan em van traure d’allí i em va agafar mon pare en braços em vaig desmaiar de l’esglai d’haver-me caigut…la meua sabatilla es va rescatar un bancal més avall…jo només recorde de la sensació de volar…mai he tornat a ser la mateixa ajajajaj…no per res,sino que tenia 7 anys i em vaig donar conter que em podia morir, xiquets ¡¡

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s