garbellar

El garbell és un recipient el fons del qual està ple de forats iguals, i que serveix per a separar objectes de grandor desigual, deixant passar els uns i retenint els altres. Si és més xicotet s’anomena sedàs.

Garbellar és sacsar el garbell per a separar les impureses i obtindre un resultat net i homgeni.

Abans es garbellava l’arrós, “m’auela” ho feia gaire diariament. A sa casa es menjava molt a sovint arrós: Arrós en fessols i penques, arrós en bacallar, arrós en paella, arrós al forn, arrós amb carabaça,… L’arrós es comprava al pes. S’anava a la tenda i demanaves el que volies. La tendera o el tender te’l servien en una pala metàlica que enfonsaven dins d’un sac gran i, ja en casa, abans de cuinar-lo, el garbellava. Calia garbellar-lo per a separar l’arrós del pallús i la brutea que poguera contindre. A eixe garbell se’l coneixia col.loquialment amb el nom de saranda. La saranda solia ser de metall de color platejat, (que no de plata) amb forats de tamany un poc més menuts que els grans d’arròs, per a que éste no és colara entre ells.

També es garbellava la farina, que a l’igual que l’arrós també s’adquiria al pes. El sedàs era l’instrument que feien servir per a netejar-la. El sedàs era un garbell molt més fi, fet de tela i bordejat de fusta. La seva funció era tamiçar la farina i despendre-la de les impureses.

El garbell propiament dit l’empraven, entre altres coses, per a pelar les ametles. Al garbell abocaven el contingut dels sacs de la collita i amb ell es barrejaven les ametles i les seues pells, les fulles, branquetes dels ametlers i fins i tot algun tarrós de pedra. Manualment triaven les ametles i les desprenien de les pells i demés impureses.

Ara, els garbells han quedat un poc en desús, l’arrós i la farina els venen nets, a kilos, les ametles, les poques que queden, les pelen les màquines. Amb la desaparició de l’objecte (del garbell) la paraula ha anat quedant també en desús.

Ara no es garbella res, tant és així que ni tan sols es garbellen les paraules. En les nostres conversacions parlem i xafardem sense parar, una vesprada darrere l’altra, dia rere dia, no garbellem ni sedassem les nostres paraules.

“Diuen que un deixeble va arribar molt agitat a la casa de Sócrates, el filòsof, i va començar a parlar d’aquesta manera:

-¡Mestre! Vull contar-te com un amic teu va estar parlant de tu malament…

Sócrates el va interrompre dient:

– Espera!. Ja has fet passar a través dels Tres Garbells el que em diràs ara?.

– Quines són? – li preguntà el deixeble.

– La primera és la Veritat. ¿Ja has examinat curosament si el que em vols dir és veritat en tots els seus punts?”.

El deixeble li digué:

– No… ho vaig sentir dir a uns veïns…”

– Però almenys – digué Sócrates – l’hauràs fet passar pel segon garbell, que és la Bondat. ¿El que em vols dir és ben bé bo?”

– No, en realitat no…. al contrari

– Ah!, va interrompre Sócrates, llavors anem a l’últim garbell. ¿És necessari que m’expliques això?

– Per ser sincer, no…. necessari no ho és

– Aleshores -va somriure el savi- si no és veritat, ni bo, ni necessari… sepultem-ho en l’oblit.No m’expliques eixes xafarderies. No em destorbes ni et destorbes amb això.

Tens alguna cosa a dir a una altra persona? Recorda garbellar abans de parlar, passa les teues paraules pels TRES GARBELLS, el de la VERITAT, el de la BONDAT i el de la NECESSITAT”.

Anuncis

2 pensaments a “garbellar”

  1. Magnífic aixó dels tres garbells. Jo el primer tracte d’aplicar-lo quasi obligatòriament, els altres de vegades se me’n passen…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s