lleialtat

Divulgar les confidències que se’ns han fet. Queixar-nos de la manera de ser d’algú i no ajudar-ho perquè es supere. Deixar una amistat per raons injustificades i de poca transcendència. Críticar a les persones, posant l’accent en els seus defectes, llimitant les seues qualitats i incidint en el mal que fan el seu treball: Són entre altres, actituts deslleials.

La lleialtat és fer allò amb el que u s’ha compromès encara que siga en circumstàncies canviants. La lleialtat és com un correspondre, una obligació que es té amb els altres. És un compromís a defensar el que creem i en qui creem.  Quan som lleials, aconseguim portar l’amistat i, qualsevol altra relació, a la seua etapa més profunda. Tots podem tenir un amic superficial, o treballar en un lloc simplement perquè ens paguen. No obstant això, la lleialtat implica un compromís que va més profund: és l’estar amb un amic en les bones i en les males, és el treballar no només perquè ens paguen, sinó perquè tenim un compromís més profund amb l’empresa on treballem, i amb la societat mateixa.

La lleialtat és un valor que no és fàcil de trobar. És, per descomptat, més comú aquella persona que en saber que pot obtenir un poc de nosaltres se’ns apropa i quan deixem de ser-li útil ens abandona sense més.

La lleialtat és essencial en l’amistat. Els coneguts es fan amics a través de la lleialtat mútua. En una relació de cor a cor on es desenvolupa la confiança mútua.

Fins a quin punt estaries disposat/da a ser lleial a una persona o a una empresa?

un conte sobre la lleialtat

Fa molt, molt temps, abans que els homes i les seves ciutats ompliren la terra, abans fins i tot que moltes coses tingueren un nom, existia un lloc misteriós custodiat per la fada del llac. Justa i generosa, tots els seus vassalls sempre estaven disposats a servir-la. I quan uns malvats éssers van amenaçar el llac i els seus boscos, molts es van unir a la fada quan els va demanar que l’acompanyeren en un perillós viatge a través de rius, pantans i deserts a la búsqueda de la Pedra de Cristall, l’única salvació possible per a tots.

La fada va advertir dels perills i dificultats, del difícil que seria aguantar tot el viatge, però ningú es va espantar. Tots van prometre acompanyar-la fins a on fera falta, i aquell mateix dia, la fada i els seus 50 més lleials vassalls van començar el viatge. El camí va ser encara més terrible i dur que ho havia anunciat la fada. Es van enfrontar a bèsties terribles, van caminar dia i nit i van vagar perduts pel desert patint fam i set. Davant tantes adversitats molts es van desanimar i van acabar per abandonar el viatge a mig camí, fins que només va quedar un, cridat Ombra. No era el més valent, ni el millor lluitador, ni tan sols el més llest o divertit, però va continuar al costat del fada fins al final. Quan esta li va preguntar que per què no abandonava com els altres, Ombra responia sempre el mateix “Vos vaig dir que vos acompanyaria malgrat les dificultats, i aixó és el que faig. No vaig a donar mitja volta només perquè  el camí siga dur”.

Gràcies a la seva lleial Ombra va poder la fada per fi trobar la Pedra de Cristall, però el monstruós Guardià de la pedra no estava disposat a lliurar-la. Aleshores Ombra, en un últim gest de lleialtat, es va oferir a canvi de la pedra quedant-se al servei del Guardià per la resta dels seus dies…

La poderosa màgia de la Pedra de Cristall va permetre a la fada tornar al llac i expulsar als éssers malvats, però cada nit plorava l’absència de la seva fidel Ombra, doncs d’aquell ferm i generós compromís va sorgir un amor més fort que cap altre. I en el seu record, volent mostrar a tots el valor de la lleialtat i el compromís, va regalar a cada ser de la terra la seva pròpia ombra durant el dia; però en arribar la nit, totes les ombres acudeixen el llac, on consolen i acompanyen a la seva trista fada.