una vesprada qualsevol

un, dos, tres, quatre,… sense còrrer però a amb pas lleuguer. Són les set i mitja i el sol no calfa molt. Eix al carrer, molt en compte de no caure en cap alcavó. El carrer no té res que envejar als de Beirut en època de guerra. L’atravese i arribe a la carretera. Una vesprada assolejada que convida a tothom a passetjar i gaudir del sol. Salude a uns a altres mentres m’endinse en la marxa cap a dalt. Un, dos, tres, quatre,… arribe a Les Saleres, entrada o eixida del poble, segons per on vingues. Una rotonda plena d’enderrocs i “malea” i uns contenidors a rebosar de brossa i deixalles donen la benvinguda (o l’acomiadament) al poble.

Em destape el nas, ja no fa olor, estic a uns set o huit metres dels contenidors i m’enfile cap amunt. El sol apreta, fa més calor que la setmana passada, l’estiu comença a assomar-se pels Racons. Continue encontran-me gent que passeja per la carretera. Bueno, dic gent però el més correcte seria dir dones; dones majors, la majoria d’elles vídues. La pujada no és molt pronunciada però suficient per a esforçar-te en la teua marxa i fer-te suar. La carretera està molt tranquila és entre setmana i no hi ha gaire tràfic. Tranquilitat i silenci permeten percebre el soroll de l’aigua al seu pas pel riu, el xorro de la Font Major que eix imponent i cabalós. El so de l’aigua i, sobretot el piular dels pardalets, m’acompanyen en tot el trajecte.

Avui camine soles, altres dies acompanyada. Quan ho faig acompanyada sempre ho faig parlant, a soles em concentre més en tot el que m’envolta. M’he n’adone de la gran varietat de pardalets. No les veig, però sí les escolte i comprove que piulen de forma diferent: Xiulits curts, repetitius, altres llargs,… M’agradaria conèixer els noms d’eixos pardalets.

Continue cap amun, un, dos, tres, quatre. Arribe a l’entrador del Racó, passa un cotxe i els seus ocupants em saluden, el sol m’enlluarna i no acabe de reconeixe-los, de tota manera, salude també. Al cap d’una estona acerte en saber qui eren. Sombreja, i la marxa és més lleuguera, sense adonar-me’n arribe a l’entrador de l’Aguilar, ja n’hi ha prou i m’en torne. Ahir vàrem arribar a l’entrador de Tagarina, però per avui ja n’hi ha prou.

Cap avall la marxa és més fácil el sol no em dòna a la cara i el venet ajuda. Baixe la vista i veig com els formiguers s’obrin pas. Infinitat de formigues eixen precipitades en busca de gra per emmagatzemar per a l’hivern. L’herba encara pinta verda, floretes liles, blaques, grogues,… N’agafe unes groguetes, són diminutes però em recorden molt a les orquídees. Al trencar la seua tija desprenen un suquet blanquet amb una forta olor bastant desagradable. Me les enduc a casa. La pendent avall fa que els passos siguen cada vegada més amples i de sobte m’encontre en la curva de la Font Major. Un grup d’oronetes revolotegen agresivament, crec que estan sopant, el capvespre és el moment que l’oronetes es dediquen a caçar insectes.

Em tape de nou el nas, els contenidors de l’entrada del poble (o l’eixida) i la rotonda plena d’endorrocs i malea em donen la benvinguda al poble.

Salude a la gent que continua asseguda a les banquetes, m’endinse pel Carrer de Fora, camions, tubs, alcavons, pedrots, i passadisos grocs de ferro em condueixen de nou a casa.

Demà, més.

Anuncis

4 pensaments a “una vesprada qualsevol”

  1. De vegades m’he fet una pregunta (xorra) sobre eixos saludables passejos per la vesprada: per què sempre anem carretera amunt o agafem la de l’Arc? Per què gairebé mai anem per la carretera cap a la Vila?
    No sé si és perque la coneixem més, perque passen més cotxes o perque el camí de tornada és just el difícil, costera amunt, pero sempre m’ho he preguntat.

  2. Jo no vaig sempre pel mateix lloc, acabes per avorrir-lo i per eixe motiu, a temporades, canvie d’itinerari.

    A vegades em dóna per anar per la carretera de l’Arc, altres, pel camí de la Foieta. Per la carretera de La Vila he anat sempre acompanyada per una amiga de Finestrat.
    Ara m’ha pegat per anar carretera amunt, entre setmana passen pocs cotxes, quatre o cinc com a molt, i a més a més durant tot el trajecte vaig sentint als pardalets i l’aigua del riu, i aixó és molt reconfortant.

  3. Crec que el camí de la carretera cap a La Vila és el mes lleig de tots. Passejant cap a l’arc o carretera amunt pots gaudir de paisatges més bonics, crec jo, tot i que també es podria anar cap al Molí… N’hi ha mil camins!

    Aprofite per a dir-te que m’he canviat de blog, Amparo, perquè l’altre no em funciona. Ara és igual però amb una altra “o” davant: http://www.ooloralapluja.blogspot.com

  4. Ja deia jo, Laia fa temps que no actualitza el seu blog, i és que no et funcionava…

    Jo també he tingut problemes en el meu blog durant tres o quatre mesos. Afortunadament la setmana passada el vaig actualitzar i de moment, em funciona correctament.

    Ara mateixa vaig a canviar la URL del teu blog.
    Gràcies, Laia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s