Amb motiu del 25N, publique este post per a donar a conèixer i recordar a Nadià Anjoman, víctima de la violència de gènere, morta en novembre de 2005 a mans del seu marit quan només contava amb 25 anys, pel simple fet de fer el que més li agradava: Escriure.
GHAZAL
No hi ha cap desig de parlar una altra volta: a qui demanar?. Dir què?
Jo, que no valc els budells d’un gos, què no hauria de llegir, no dir què?
Què hauria de dir? Que la mel per a mi és com verí!
Plore! El puny del cruel! Se me’n riu! No ho diria?
No hi ha ningú que sàpiga la meua aflicció, ningú en qui confie.
Per a qUè hauria de plorar, riure, morir, i viure hui?
Jo i aquest racó salvatge: la pena de meu fracàs i aquest desig;no puc fer-hi res; i les paraules d’afecte, només que poguera parlar.
Ai cor meu, hi havia primavera i hi havia l’estació del conhort però no puc volar més. Vull saber a qui podria dir…
Malgrat que estic callada i no puc recordar cap cançó,
encara tostemps, alguna cosa es meneja al meu cor que hauria de parlar.
Ah, recordeu el bon dia quan aquesta gàbia es va rebentar;
que la solitud se n’ha anat, delit meu, i jo cante a les preocupacions anades.
Jo no sóc aquell desmai fràgil que tremola a l’aire cada volta:
una filla d’Afganistan que pot parlar allà on necessite parlar.
(Traducció al català per Josep Vicent Cabrera (el Verger 1976) a partir de la traducció de Khizra Aslam)
Este és un dels poemes de l’obra de NADIA ANJUMAN (1980-2005), poetisa afgana que va estudiar a la Universitat d’Herat, moment que va escriure el llibre de poemes Gul-e-dodi (Flor de roig fosc), de gran popularitat al seu pais, Paquistan i Iran. Poc després va ser trobada morta a colps i es va consierar culpable de l’assassinat el seu home. L’abast de la notícia del crim va arribar fins a les Nacions Unides, les quals van condemnar l’assassinat i van reclamar la investigació i el judici tal qual pertocava legalment
La seua poesia reflexteix la vida que han de suportar les dones d’Afganistan: inferioritat envers l’home, negació com a persona, meynspreu de la família per dedicar-se a activitats literàries i publicar-les,…
de gènere 
Ahir vaig sentir a la tele algú que deia irònicament que, una vegada han “alliberat” Afganistan dels talibans, només queda alliberar les afganes dels afgans. Les animalades comeses contra les dones en eixe país no són suficientment condemnades ( per la llei,si es que alguna vegada són condemnades ) ni investigades. Molt de militar, molta presència estrangera envahint l’Afganistan,molta “lluita contra els talibans per alliberar el poble” i molta metralleta. I molta metralleta produeix greus problems de visió i entesa.
10 anys després de la invasió, la societat segueix més o menys igual i les atrocitats es produeixen en la major part de l’estat, on el govern no aconsegueix arribar.
Però malauradament, que el govern arribe no es garantia de res, atès que hi ha molt de jutje intoxicat i a la mateixa capital predominen els burka.
La vida d’estes dones ha de ser un infern, i els poemes d’esta jove així ho demostren.
En el poema de dalt, hi ha una estrofa desgarradora: “Jo, que no valc els budells d’un gos, què no hauria de llegir, no dir què?”
No hi ha dret a tant barbàrie…