la festa s’ha acabat; 2011 també.

Acaba 2011 i en poques hores comença un any nou que es preveu dur i difícil, més encara que el que estem a punt de deixar. Les mesures contra la crisi ja están damunt la taula, i si no m’enganye seran l’inici de l’inici,(a partir de març vindran les mesures més dràstiques). De moment, pujada del IRPF, del IBI, canvi d’horaris dels funcionaris, congelació del salari mínim interprofesional, aplaçament de l’aplicació de la Llei de Dependència, i un llarg etcètera, que no fan més que continuar desmontant a marxes forçades un Estat de Benestar que tant ha costat endreçar

I açó era el progrés? em pregunte a vegades. Durant anys hem creixcut a marxes forçades. Guanyar diners quan més millor, era l’únic que importava; escapar d’una realitat que no ens agradava i creure’ns que erem rics, sabuts i millors que ningú. De l’opulència hem caigut (caurem) a la miseria més soberana; Ens vam cegar amb els diners fàcils a qualsevol preu, i hem fet pràctiques que no han estat gens clares.

S’han malversavat diners públics, molts. Massa!; s’ha enganyat al xicotet estalviador només per a el benefici d’uns quants; s’ha evadit capital a paraisos fiscal…S’han malgastat i dilapidad cantitats inconmesurables de diners públics sense cap mena de control. I, en aixó pareixia que consistia el progrés. Una mentira sustentada i alimentada en el mangoneo; un mangoneig vergonyós.

Mangoneig, de mangonejar, és a dir, manipular algo tratant d’imposar-se als demés.

Ara paguem justos per pecadors, com molt be diu el refrà.

Per Nadal, acostume a inventar-me algún conte, aquest any copiaré un que vaig escriure fa uns quants mesos i, que des del meu punt de vista, descriu el que ens ha passat. Es titula ” Miratge” (Espejismo) al fi i al cap, el que ha resultat.

El vehicle disposva d’un potent motor que, només presionant el peu dret sobre el pedal de l’accelerador et permitia passar de 0 a 100km/h. en pocs segons.
Era el vehicle ideal, amb unes  prestacions inigualables, assequible a qualsevol butxaca, de fàcil maneig, velocitat de vertigen, lluentor de xassís i soroll atronador del seu motor. No es podia demanar res més, per eixe motiu els mes atrevits hi sucumbiren només provar-lo.

Va ser amb ell amb el qual van poder acudir i gaudir de la gran festa.Una festa que per moments va adquirir proporcions colossals. Els convidats, encantats, consumiren tot el que van voler i, més. L’eufòria es va incrementar per moments. Tots feliços, satisfets i radiants brindaven entre bombolles dels més suculents i exclusius sucs. La gran festa no pareixia tenir fi. Els billets plovien sobre els convidats, com si de kilos de confetis de colors es tractara, els de color lila eren les més abundants. Tot es fundia a l’instant. Això era el progrés, qué punyetes!!! per fi podrien eixir de la realitat en la que estaven enclaustrats durant segles, al cap i a la fi, només calia atreviment, velocitat i imprudència, la resta vendria a soles. Sobre tot molta imprudència.

Conforme pasava el temps, la confiança i la velocitat augmentaven a parts igual. Només havia una direcció i era cap amunt, com les bombolles del cava. Ja no havia volta enrere, de sobte, un imprevist en el camí i, tot i que els cinturons de segurat prometien ser infalibles, van ser incapaços de protegir als ocupants del vehicle. A tota velocitat creien fugir de la mediocritat i a tota velocitat es van estampar de morros amb ella. I és que, els fabricants del flamant vehicle de velocitat de vertigen, lluentor de xassís i soroll atronador, es van oblidar d’instalar-li un detall molt important i vital:  Els frenos.

I amb este revés, la gran festa s’acabà, els confetis esgotar, el vi es va fer agre; la música emmudí, i amb ella, la gran festa.

Ara només quedava arreplagar les deixalles; Els convidats, lesionats com estaven, van ser incapaços d’arreplegar res, així que com sempre, van haver de ser els que no se’n devien de res, els encarregats de arreplegar tots els enderrocs.

Tot resultà ser un miratge de fatídiques conseqüències.