No eren arrugues, eren més be linies d’expressió que començaven a instalar-se en el seu rostre, (no li molestaven) com també s’havien instalat en la seua ment preocupacions, algunes fundamentades i altres sense fundament. Preocupacions que no podia desembarassar-se d’elles, sempre estaven rondant pel seu cap i, encara que feia un esforç titànic per neutralitzar-les, mitjançant pensaments positius, el estat de benestar resultant només romania breus moments.
“No sé viure, no sé viure” es repetia mentalment una i una altra vegada. “No sé viure” ho comentava també als seus essers més arrimats. Quan tot estava tranquil, un espècie de ràdar mental rastrejava minuciosament els seus pensaments fins a encontrar el mínim indici de contrarietat o trava per a de nou preocupar-se, amb o sense fundament.
Enveja sana sentia quan veia a la resta riure i actuar de manera desenfadada, i es preguntava, per què no podia sentir i ser com ells?, per què tenia que prendre’s la vida tan seriosament?
Tenia que començar a canviar, no calia calfar-se tant el cap i sí, prendre’s la vida amb més serenitat, filosofia i humor; i en això estava.
Ho aconseguiria?.
Les línies d’expressió no li preocupaven
de gènere 
Dis-li, de la meua part, que no es refie d’eixe riure i actuacions desenfadades… quasi sempre es teatre… pura aparença.
🙂
En vore-la li ho diré. Segur que s’alegra saber de tu.
😉