el matí de la Vera Creu

Podia haver-me quedat en el llit, (avuí no he treballat perquè és festiu en la localitat on treballe), però he vist entrar els rajos del sol per la finestra i m’he dit: Au! a caminar, com les dones de Finestrat que m’encontre tots els matins de camí a la faena. Em vesteix amb roba i calçat esportiu i m’he n’eix al carrer. Un sol radiant i una frescoreta em donen la benvinguda. Són les 8h.30m del matí. Carretera amunt, només deixar les últimes cases, m’encontre amb la Creu adornada de flors. He caigut que avuí és la Vera Creu, i seguint la tradició les veines l’han arreglada amb molt de gust (Un any d’estos ja estic veent-me a mi, amb companyia d’alguna veïna de la meva edat, arreglant la Creu; el temps passa, les dones que l’arreglen es fan majors i, tot i que no sóc beata, no m’agradaria que estes tradicions es pergueren).

Continue cap amunt. La carretera està deserta, apenes passen vehicles. El silenci només es trencat pel piular dels pardalets i pel soroll de l’aigua al seu pas pel riu, que encara que queda un tant lluy, arriba perfectament a les meues oïdes. Em creue amb una dona que baixa carretera avall, ens saludem i continue. La frescoreta del matí m’acaricia la cara. Els rajos del sol m’activen els musculs de  l’esquena. Dret,esquerro, dret, esquerro, …vaig avançant els meus peus, sense presa però sense pausa; han passat uns deu minuts i una olor a fum em trau del meu ensimismament. Foc?!, alhora que ho pense veig a tres homes en un bancal cremant brossa. És una foguera controlada.

El cel està ras i no divise cap boira. És un cel blau, i net que potència encara més, si cap, la verdor dels pinars que m’envolten. És una sort poder gaudir d’estos paisatges, com també és una sort poder viure en un lloc i en una època en que anar sola, no supose cap problema. No totes les dones poden fer estes activitats tan banals tal i com les fem nosaltres. (pense en tantes i tantes dones arrel del món desprovistes de les mínimes llibertats… ).En estos pensaments estic quan a l’altura dels Aguilars, sent perfectament les campanes de l’esglèsia.Són les 9, i continue cap amunt. Divise al fons des de la carretera, bancals per llaurar plens herba verda com si de gespa es tractara, salpicada de roig. Són les roselles que donen color als camps abandonats, com abandonades són les cases que divise i que són testics muds del pass del temps. Cases que van ser construides per senyorets  i habitades per llauradors del poble que van viure els seus anys gloriosos des de principi de segle, fins la dècada dels 50-60. Ara romanen solitàries, descuidades, desvalides i trencades. Una llàstima de cases, probablement, en altres llocs com ara Les Illes Balears o Catalunya, no permitirien estes negligències en el patrimoni. Ja m’agradaria reunir les condicions adequades per a poder disposar de una casa com la de la foto i poder viure diariament en ella.

Ja, de camí a casa, comencen a pujar els primer ciclistes. Per regla general són gent molt cordial, ja poden estar amb l’aigua al coll, pedalejant sense forces cap amunt que, un hola, o un bon dia no te’l neguen. Dóna gust passejar i encontrar-te amb gent que al teu pass t’ofereixen un bon dia.Els ciclistes són dels pocs que em creue en la meva agradable caminata.

I, estes han estat les meves reflexions del matí del 3 de maig, dia de la Vera Creu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s