No és per falta d’idees, més be de temps. El temps. Eixe concepte abstracte que ens determina la nostra existència. Parlem de guanyar-lo, de pedre’l o d’estalviar-lo, però el que és de cert és que, ni tant sols el podem atesorar.
En una sala d’hospital el temps pareix no passar, s’estanca, no avança, com si d’un líquid pastós es tractara, rellisca lentament, com l’aigua en un meandre, lenta i torpement. Els minuts, s’allarguen, com s’allarguen les paraules quedant suspeses en l’aire viscós i espés de la sala. Tot es relanteix i es retarda.
Paralelament, en el nostre quefer diari, eixe mateix temps s’ens escurreix sense adonar-nos. Com un gas impossible de retindre en les nostres mans, se’ns escapa, se’ns esfuma. Flueix tant ràpid que de sobte, el passat ja no existeix i el present, queda atrapat entre el passat, que ja ha quedat en la nostra imaginació i, el futur, que està per vindre i que sense adonar-nos, forma part del passat.
A partir d’ara, espere tindre més temps per dedicar-lo a allò que més m’agrada, escriure al blog; perquè tal i com he dit abans, no és per falta d’idees, sino de temps.
de gènere 
Jo d vegades tinc la sensació q darrere d’eixa “manca d temps” deixe d fer el q realment m’importa. El q realment es important.
Algun dia ho vam comentar en aquelles reunions que fèiem: que deixem que allò urgent vaja per davant del que és important. És a dir, que per eixa manca de temps, al remat fem primer allò urgent i no allò important, i crec que això encara augmenta la sensació “interna” de manca de temps.
Un cercle viciòs prou estresant.
Així és, alló urgent és el que fem d’inmediat, encara que no significa que siga important.
En definitiva tot és qüestió de saber (o poder) administrar-nos el temps adeqüadament en funció de les nostres preferències, encara que hi han ocasions, com ara la que m’ocupa, que no pots triar, i el temps se te’n va fent alló que és urgent (i, també important…)
(I si ens agrada donar-li a “la bola”… :))