“No ho sé. Això sempre s’ha fet així”

Tal vegada perquè m’agrada observar, escriure, escoltar, i “calfar-me la bola” (reflexionar) és perque m’agraden molt els refranys, les frases cèlebres, les contes per a pensar i també les paradoxes, (qui en coneix be, ho podrà confirmar).

Una paradoxa molt interessant que m’agradaria contar en este post, és la dels monos, els plàtans i l’aigua freda, i diu així:

En un experiment es van posar cinc monos en una habitació. En el centre, una escala, i al capdamunt, uns plàtans. Quan un dels monos pujava per l’escala per accedir als plàtans, els experimentadors ruixaven a la resta de monos amb aigua freda. Al cap d’un temps, els monos van assimilar la connexió entre l’ús de l’escala i l’aigua freda, de manera que quan un d’ells s’aventurava a pujar a per un plàtan, la resta de monos l’hi ho impedien amb violència. Al final, i fins i tot davant la temptació de l’aliment, ningún mono s’atrevia a pujar per l’escala.

En este moment, els experimentadors van traure un dels cinc monos inicials i van introduir un de nou a l’habitació.

El mono nou, naturalment, va pujar per l’escala per a agafar els plàtans. Quan els altres van observar les seves intencions, es van abalançar sobre ell i el van baixar a cops abans que l’aigua freda fera la seva aparició. Després de repetir-se l’experiència diverses vegades, al final el nou mono va comprendre que era millor per a la seva integritat renunciar a ascendir per l’escala.

Els experimentadors van substituir una altra vegada a un dels monos del grup inicial. El primer mono substituït va participar amb especial interès en les pallisses al nou mono trepador.

Posteriorment es va repetir el procés amb el tercer, quart i cinquè mono, fins que va arribar un moment en què tots els monos de l’experiment inicial s’havien substituït.

En este moment, els experimentadors es van trobar amb alguna cosa sorprenent. Cap dels monos que hi havia a l’habitació havia rebut mai l’aigua freda. No obstant això, cap s’atrevia a pujar per l’escala per fer-se amb els plàtans. Si hagueren pogut preguntar als primats per què no pujaven per aconseguir l’aliment, probablement la resposta hagués estat aquesta:

“No ho sé. Això sempre s’ha fet així”.

Per a mi, esta paradoxa és un poderós estímul per a la reflexió, en la que ens demostra les limitacions de les eines de la nostra ment.

Pensem en quantes coses fem, sense parar a pensar el seu per què; O  en quantes, simplement, perquè sempre s’han fet d’una determinada manera.

Haurem d’anar pensant en fer les coses de diferent forma. La realitat canvia, els nostres actes també han de canviar.