els rics del món

Actualment i segons Bloomberg, el tercer home més ric del món és Amancio Ortega, fundador, junt a la seva ex-dona Rosalia Mera, de Inditex (Industrias de Diseño Textil Sociedad Anónima).

“Emprendedor exemple a seguir”. “Inditex ha triplicat el seu valor amb la crisi”.”El sastre global”.”L’empresari que nada a contracorrent”.”La seva immensa fortuna s’ha forjat, en part, gràcies a les més de 5.527 tendes que té obertes per tot el món”… són frases que apareixen publicades en els distints diaris de la setmana passada.

Estos mitjans de comunicación també apunten algunes de les claus del seu èxit, com per exemple, i resumint són:

  • moda rápida:  una llegenda urbana diu que, si en una ciutat anuncien pluja, hi haurà paraigües en les tendes de Zara. Metàfora que ve a corroborar l’esencia del negoci.
  • ausència de publicitat. Estalvia molt en publicitat perquè no té cap anunci publicitari dels seus productes textils.
  • Joves disenyadors que capten ja no les tendències de les passareles de moda sino, la de la gent del carrer, que és al fi i al cap qui compra els seus productes.
  • Internacionalizació de l’economia, l’empresa va allá on els costos de producció són més barats.
  • I, un quart concepte que no aparéix explícit però,  que he pogut descobrir  llegint un post, escrit per Ana Pampçin en el blog 3.500 millones,  titulat “les dones de Amancio Ortega” ,l’economia sumergida. En este post conta el treball dur de moltes dones, (com per exemple sa mare, la seva avia i sa tia), que  van cosir a destall durant els inicis de Zara, des dels seues cases, en les aldees gallegues, amb màquines de cosir rudimentàries i sense cap mena de contracte laboral, per a intentar alçar el que s’ha convertit en un imperi Inditex.

Economia sumergida, que escapa al control del fisco, i que busquen en països en asiàtics on les normatives laborals brillen per la seva absència, o que on les drets dels treballadors són pràcticament inexistents,  i que em fa recordar a mi també este tipus d’economia que venia a Sella, quan jo tindria uns set o huit anys, en un camió des de San Vicent del Raspeig, carregat de peces de pantalons per a que les dones del poble, entre elles ma mare, cosiren a destall, amb màquines de cosir rudimentaries, per a poder complementar el sou de l’home, sense cap tipus de contracte, i a molt baix preu.

Botons, presilles, cremalleres, fils, agulles, cinturilles, butxquetes, i un sense fi de peces inundaven el meu quarto de dormir, convertint-lo en improvisat però durader taller de confecció on ma mare passava hores i hores darrere el balcó cosint, i esperant a que ixquera jo d’escola per a ajudar-la a seleccionar els botons, les cremalleres, les cinturilles i demés peces i ordenar-li-les per colors i talles.

Setmanalment, arribava el camió dels pantalons, per a recollir els pantalons cosits i per a repartir material per a fer-ne més. El repartiment es feia, en un primer moment, en el menjador d’una casa particular d’una dona de la plaça, que també cosia i oferia l’estància a les dones. Més tard a la carretera. Setmanalment acompanyava a mare per ajudar-la a dur el fardo a casa. Els diners que rebia per la seva faena els duia ella. Quan més guanyava eren 1.500 de les antigues pesetes a la setmana, sense seguretat social ni dret laborals.

En els temps que corren, tornarem a eixa època?.

Uns pocs fent-se molt rics i altres, la inmensa majoria, cada vegada més pobres. Poc hem avançat…

Anuncis

Un pensament a “els rics del món”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s