La tonaeta monòtona i repetitiva dels números de la “pedrea” inundaven la casa. Jo, lleganyosa i sense ganes d’alçar-me, escolatava des del llit a ma mare i al meu germà en el menjador de ma casa. Una casa fosca, humida i bastant pobra ubicada als baixos de la que vivim en la actualidad.
Jo tenia 7 anys .
Al menjador estava ma mare i el meu germà. Ma mare pastava tonyes i demés dolços i el meu germà apuntava els números de la loteria de Nadal. La grossa no es va fer esperar i poc desrpés de les nou cantávem el número premiat.
“treinta y cuatro miiiil setecientooos treinta y nueeveee” setenta y cinco millooooneeeess de peseeeetaaass”.
Els pocs números jugats estaven damunt la taula, i el meu germà enseguida es va percatar que era el mateix número que havien cantant. “Mama, tenim el mateix número que acaben de cantar”. Ma mare incrèdula, li digué: ” Com? ho has apuntat be? Aixó no és possible, comprova-ho be”. Mentres tant, els xiquets de Sant Ildefonso es desgallitnaven repetint una i una altra vegada el número afortunat. Ma mare va deixar els dolços de costat, va agafar la papereta de loteria i vam eixir al carrer. De casa en casa vam anar preguntant si havien escoltat la grossa de Nadal. La gent anava possant-se nerviosa, buscant la papereta del número premiat. Un número que, Vicentet el Cego li’l va acomanar a mon tio Vicent “el millonari” ,conductor per aquella època d’un camió de “chocolates Valor”.
34739, un número comprat per mon tio en la Administració de lotería” la puerta del Sol” de Madrid i que, va romandre alguns dies damunt de la televisió de cal meu avi Ramón, fins arribar a les mans de Vicentet el Cego, loter de Sella per aquella època i encarregat de repartir la sort a tanta gent del poble.
Aquell matí el recorde perfectament, recorde un dia clar i gelat. Jo no sabia que estava passant, de casa en casa darrere de ma mare i el meu germà. La gent tota contenta i alborotada cridant: “La loteria, ens ha tocat la loteria!!!”. Recorde que eixe dia no vàrem ni dinar, vam anar a l’horta del meu avi a menjar mandarines baix del manadariner .Després vam anar a la plaça, i estava plena de gent; homens vestits amb traje i corbata i amb maletins en la ma, retratistes retratant a dones, homens i xiquets.
La grossa havia caigut a Sella…
Molta sort a tots avui, i si no és així que tinguem salut i sobretot, felicitat.
A continuació unes fotos del diari “La Verdad” que es va fer resó de la notícia i que encara conserve després de tants anys.
de gènere 