podria, però no vull

Podria parlar de que en el 2013 treballaré més hores i cobraré meyns, de la pujada d’impostos, del deterioro progresiu dels serveis públics o de les diferències  cada vegada més grans entre pobres i rics.

També podria parlar de la impotència que em provoquen les injustícies sobre els més débils, els més vulnerables, els pobres i de la ràbia de vore impunes a tots aquells responsables i culpables que ens han conduit a patir esta crisi. Podria, però no vull, perque sé que estes paraules em produirien dolor i angoixa,  convertirien els meus actes en necis i al final acabarien  forjant en mi, un caràcter d’amargura i derrota.

Per eixe motiu, prefereix millor seguir treballant amb i per ells, pels més desfavorits, pels que dia a dia van perdent-ho tot, meyns la dignitat. Pas a pas, sense rendició, inspirada per la vida de tantes i tantes persones que han lluitat al llarg de la seva vida per eixir avant des de la més absoluta misèria. Inspirada també per la belleza diaria de vore amanèixir, perque tots els dies a pesar de tot, eix el sol. Inspirada pel seu somriure que em dona ànims, i es capaç, sense adonar-se’n absolutament de res, d’alçar de nou un element desfet e inert. Inspirada també en una bella melodia, en un raig de sol d’un matí gelat d’hivern…

Podria lamentar-me, però no vull, cal fer front i continuar treballant, a contracorrent, entre tanta destrossa i poquera, per les persones, inspirada per tot allò que em provoca benestar, felicitat o goix.

No queda altra.