Lleguia fa uns dies, en el magazin dominical de EL PAIS, un article que parlava sobre la relació entre les idees i l’envelliment. Pot ser siga perquè ja tinc una edat considerable, que este article em va cridar l’atenció.
Venia a dir que el pas del temps té les seues conseqüències físiques però les creències també influeixen. Els nostres pensaments afecten al sistema hormonal i al inmunològic, i són capaços de sumar o restar anys. Deia també que el nostre organisme respon exactament a la idea que genera el nostre cervell. Ment i cos formen part d’un tot i és la ment la que condiciona al nostre cos.
És difícil saber en quin percentatge contribueix l’edat i les idees en el nostre envelliment, però el que pareix que està clar és que les nostres idees les podem manejar. Frases com “el meu cos ja no aguanta, és l’edat” fan que ens precipitem per un gran desnivell. Si atribuïm els canvis exclusivament a l’edat ens vorem abocats a la resignació i, no hi ha res millor per a pedre la mobilitat i la memòria… que deixar d’usar-les.
Ara més que mai hem d’ampliar els llímits de les nostre idees observant a aquells que creem excepcionals, il.lusionar-nos, i, sobretot …no perdre mai la curiositat per les coses, per insignificant ens pareguen.
I és que “Els anys arruguen la pell, però renunciar a l’entusiasme arruga l’ànima” (Albert Schwitzar)
de gènere 
…. incloent la capacitat per a menejar dits.
Per una banda hi ha casos extrems ( un home amb 84 anys que està pensant deixar de correr als maratons, per exemple ), però ben cert és que sí: les coses, de no utilitzarles ( inclosa la memòria ) van perdent “capacitat”
Eixes persones majors entusiastes, il.lusionades, que no deixen de fer coses, són les que m’inspiren i em motiven.
Gràcies, Blanes, per passar per ací i comentar.