“En una ocasió se li va demanar a un filòsof molt respectat que explicara quin era el major obstacle que un ser humà havia de superar per vèncer les seves pors: “El major obstacle sempre és un mateix”. El filòsof va assegurar que un gos l’hi havia ensenyat: “Passejant pel costat d’un riu vaig vore a un gos que es moria de set. L’animal no s’atrevia a apropar-se a l’aigua, doncs cada vegada que ho feia confonia el seu propi reflex amb el d’un altre animal. Tenia tanta por a ser atacat que no parava de lladrar i s’allunynava del riu. No obstant això, tal era la seva set que finalment es va llançar a l’aigua. I l’altre gos, que era el seu obstacle, va desaparèixer. I així va ser com, en enfrontar-se al seu suposat enemic, aquell gos es va vèncer a si mateix”.
El repte final és confiar en la nostra capacitat de donar respostes a les diferents situacions que vagen sorgint pel camí, però hi han tantes pors i angoixes encara dins de mi, que tot i l’edat, no estic segura de poder-les superar mai.
St.Stephen’s Green Park
de gènere 
Tots tenim pors, inexplicables quasi sempre, i crec que l’unica opció que ens queda es “apagar la llum” per no vore “les sombres” i tantejar fins trobar de nou l’interruptor per continuar.
De vegades no som nosaltres els que donem amb la clau, si no els que ens envolten, i encara que costa escoltar o fixar-nos o centrar-nos, almenys intentar-ho… i, si depen d’ells, perquè de vegades no depèn de nosaltres, tan sols ens queda confiar.
La por sovint és sinònim de bloqueig. Si un té massa pors, es bloqueja, si no té por, arriba a ser un inconscient ( com diu el profeta “els valents cauen de cul”)…Jo crec que la por es combateix amb la sensació de seguretat (no amb la seguretat). Quan un creu estar segur, sembla que la por desapareix (encara que no és de veres, sempre ens queda un “i si no fóra així?”, “i si m’equivoque”?).
També hem de tenir present que sovint podem tornar enrere o pegar un bot, que sempre hi han opcions.Si no tinguérem pors o dubtes, seriem neveres o rentadores, no persones.
Hi ha persones que semblen “segures amb elles mateixa i amb les seves accions”. Jo crec que açò no vol dir absolutament res, perquè no significa que puguen resoldre millor o piitjor determinades circumstàncies, simplement que ho fan amb seguretat en allò que estan fent (encara que s’equivoquen). Acàs no està segur un porter que pararà un penalty o un futbolista que, una vegada arribat al punt de penalty, el gol està assegurat? Si no és així, més val que se’n vagen a sa casa.
Dubtar? per suposat, tenir por? clar que sí, però controlada.
Pense que moltes vegades és millor un “vinga, va, endavant, clar que sí” que un “i si…”, la qual cosa no nega la por. Ah, i per suposat, tenir sempre que siga possible un “plan b”.
Mequetrefe, jo també pense que la por ens bloqueja. No ens permet ser objectius ni vore les situacions amb perspectiva.
La por a errar, a fer mal o que ens facen mal. Por al que diran, por a sentir, a les relacions… pors primaries, heretades o no, o pors secundaries, que ens anul·len o no ens permeten seguir endavant… formen part d’eixa “motxila” que tots portem damunt i que, de tant en tant, cal “ordenar” per continuar.
Les persones que semblen segures tambe son persones i també tenen pors. Igual hi ha qui les assumix millor, però sempre hi ha una situació que ens paralitza per molt “valent” que es siga i normalment coincideix amb aquelles situacions que estan relacionades, directa o indirectament, amb les pors primaries que portem des de menuts.
Doncs sí, la por és lliure, producte d’inseguretat en un mateixa. Si no la controles és capaç d’atrapar-te, bloquejar-te i impedir-te fer res.
La millor forma de superar-la és fer-li front i començar a confiar més en nosaltres. Difícil tarea.
Gràcies pels vostres comentaris. 😉