Arribà la tardor i sabia que era moment de netejar els armaris. La d’enguany no era una tardor com la d’anys passats. Estaven a mitjans d’octubre i la temperatura encara feia pujar el mercuri per damunt dels 30ºC. Un estiu un tant gelat havia donat pas a una tardor calurosa i sofocant. Poc a poc les coses anaven canviant, les persones també.
Com no disposava de molt espai, enguany per primera vegada, havia decidit quedar-se només amb alló que realment anava a necessitar per a encarar un dur hivern. Preferia poc i bo que no molt i roïn.
Per a l’elecció, primer trauria tota la roba que tenia plegada en els calaixos, després la de les caixes de cartró i finalment la penjada en les perxes. Tota aniria damunt del llit amb molt de compte, donant-se el temps necessari per a observar-la detingudament i pensar quina aniria de nou a l’armari i quina, a les borses per al contenidor de reciclatge.
Roba, contactes, persones, aficions, … era moment de traure-ho tot i posar-ho damunt del llit. Calia observar, pensar i decidir.
Perquè “Observar sense pensar és tan perillós com pensar sense observar”. (Ramon y Cajal)
de gènere 
Quan he vist l’imatge de la portada del post he pensat en els rellotges blanets de Dalí, però al llegir-te… he continuat pensant en ells.
El temps passa, ell no s’atura, nosaltres tampoc. El devenir de les coses, encara que ens neguem, acaben passant i, per impossible que parega, de tant en tant el temps i un mateix s’acoplen.
El temps posa tot enlloc.