Des de sempre m’han agradat els contes. M’agraden perquè són capaços de despertar en mi una emoció impactant quan intente aplicar la història relatada en algunes situacions quotidianes de la vida diaria, doncs em permeten entendre i compendre estes situacions.
Ara que, constantment es critica als demés, m’agradaria contar un conte per a intentar centrar-nos en les coses bones de tots i cadascun de nosaltres.
És el conte de les llengües i les orelles
Va haver una vegada un bruixot malvat que una nit va robar mil llengües en un poble, i després d’aplicar-los un encantament perquè només parlaren coses dolentes de tot el món, les hi va retornar als seus amos sense que estos se n’adonaren.
D’esta manera, en molt poc temps, en aquell poble només es parlaven coses dolentes de tot el món: “que si este havia fet això, que si l altre havia deixat de fe-ho…”, i allò només va portar que tots estigueren enfrontats amb tots, per a major alegria del bruixot.
En veure la situació, el Gran Mag va decidir intervenir amb les seves mateixes armes, fent un encantament sobre les orelles de tots. Les orelles van cobrar vida, i cada vegada que alguna de les llengües començava les seves crítiques, elles es tancaven fortament, impedint que la gent sentira res. Així va començar la batalla terrible entre llengües i orelles, unes criticant sense parar, i les altres fent-se les sordes…
Qui va guanyar la batalla? Doncs amb el pas del temps, les llengües afilades van començar a sentir-se inútils: per a què parlar si ningú els escoltava?, i com eren llengües, i preferien que les escoltaren, van començar a canviar el que deien. I quan van comprovar que dient coses bones, tornaven a escoltar-los, es van omplir d’alegria i van oblidar per sempre el seu encantament.
I encara avui el bruixot malvat segueix afilant llengües pel món…
de gènere 