Din-don-din-don-din-don—!!! un timbre atropellat i nerviós sonava serien, les 11 del matí. Jo m’encontrava passant l’aspiradora per dins de ma casa, i m’ha sobrasaltat l’insistència del so en la caixa de resonància.
– Qui és? (he preguntat mentres em disponia a obrir la porta).
– Amparo, sóc jo, el teu amiguet que vinc a vore’t.
(Al moment he reconegut la veueta del xiquet).
– Hola Voret (nom fictici del xiquet)! qué bo vore’t per ací!!!.
– Hola millor amiga de ma mare!! he vingut a fer-te la visita. Puc deixar la bici en el teu patiet? (Em diu Voret)
– Clar home, deixa-la i entra. (li conteste).
Voret entra, pregunta per tota la família i m’acompanya mentres jo continue amb la neteja de la casa.
– Uff! que olor més forta, em diu Voret, mentres netejava els sanitaris del cuarto de bany.
– Això és lleixiu, Voret, serveix per a eliminar els microorganismes que es generen si no es desinfecta l’aseo, (li conteste).
– Microorganismes? qué són micoorganismes, Amparo? (em pregunta Voret).
– Els microorganismes són uns animalets molt, molt xicotets que només es poden vorer amb un microscopi, per aixó es diuen microorganismes, (li conteste jo).
– Aaah! contesta Voret, i continua… i per què els mates? per què no fas una granja de microorganismes?
(He de dir que, Voret és un apassionat dels animals, s’ha criat amb ells)
Sorpresa per la ingenuidad i naturalitat en la que em fa la pregunta, deixe el que estava fent, el mire i li conteste: Perqué no sabria on posar a tots els microorganismes. No tinc lloc per a ells.
– Doncs guarda-te’n un només, com una mascota, (em diu Voret).
– Ah! doncs tens raó, me’n guardaré un i el cuidaré. Em compraré un microscopi per a poder vore’l millor i un collar per a nugar-lo i que no s’escape. (Li dic jo).
– Podré passajer-lo, Amparo?
– Clar, Voret! sempre que vulgues, només ens falta pensar un nom per a posar-li. Com podriem cridar-lo? (li pregunte jo)
– Menudet, Amparo, li posarem Menudet, (em contesta Voret).
Qué bonica és la inocència, la ingenuïtat i la infància i la imaginació.
Per uns moments he viajat en el temps a l’època en la que els meus fills eren menudets com Voret.
Qué bonica és la infància, i qué ràpid passa el temps.
de gènere 
Jo crec que la infantesa és l’època de màxim esplendor d’una persona. Més endavant farà coses brillants o dolentes, serà una persona genial o un ésser humà mediocre, però quan un és infant, és una esponja, s’empapa de tot i ho relaciona amb un punt de vista innocent i prou lògic alhora… no sé com explicar-ho millor.
La lògica infantil és la més clara de totes perquè no està “intoxicada” amb cap raonament o experiència. Ho és tant que ens pot deixar sense paraules.
Com de gran i profitós es tindre una criatura prop !!
Mequetrefe ho has explicat molt be, i estic d’acord amb tu. Són com esponges, aprenen molt ràpidament, i és molt divertit mantindre converses d’este tipus amb ells. M’agrada molt la lògica que usen, una lògica clara, com diu Pere, una lògica aplastant, que en moltes ocasions t’ataranta sense saber que dir.
Sotano29, és deveres és molt profitós tindre a prop menudets amb este ingeni, són capaços de dur-te al seu món i fer-te passar un rato molt divertit.
La conversació amb este xiquet no va quedar ahí, un altre dia contaré la història de la porta del temps. Sense desperdici.
Gràcies als tres per comentar, 🙂