Un dimarts de poble (d’hivern, posem per cas) és el silenci i la foscor pels carrers quan cau la vesprada. Els crits i rialles dels xiquets quan eixen d’escola. Un consultori ple de gent major esperant a la metja. Tendes i forns despatxan a les dones que van a fer la compra diària. És la porta tancada de l’oficina bancària i de la pescateria. La carretera buida de cotxes. Els lladrits dels gossos. La gelor i la solitud del poble.
És malgrat tot, algo que no canvie per res del món, perqué és el meu món, sense el qual difícilment podria viure. Perque m’encontre a gust tal vegada en mi mateixa, amb el silenci, i també la solitud, amb la vida senzilla i de poble, amb la seva gent, amb la xicoteta tenda, amb les converses amb la veïna, amb els meus pares. Feliç amb vore amanèixir diariament pel Puig Campana i vore com es pon el Sol per les Aguilars; per vore en febrer a Venus pels matins des de l’Almussent i per la vesprada pels Collaos.
Satisfeta de poder compartir els mateixos espais que els meus avantpassats.
Una fortuna poder gaudir dels dimarts de poble, però també dels dimecres, dels dijous, dels divendres, dels dissabtes, dels diumenges, dels dilluns, dels…
Reconec que sóc una afortunada que viu feliç en el poble.
I per aixó, done gràcies.
de gènere 
Vaja! No has tardat res i damunt t’has superat!
Molt bona l’entrada (encara que m’haja tocat prou “la fibra”)…
🙂
Ah! Pere no era la meva intenció tocar la fibra a ningú 😦 simplement he intentat expressar com em sent vivint al poble 🙂
m’agrada com ho has descrit i, si em permets, em quede amb la frase: “…perque m’encontre a gust tal vegada en mi mateixa…” pPerquè crec que això també es important a l’hora de decidir on i com viure.
Bona entrada, Amparo.
Gràcies Àngels, m’alegra que t’agrade.
🙂