Pensar abans de parlar / escriure.
Donar-me un mínim de 3 segons, abans de començar a parlar, per a preguntar-me, si la meva contribució a la conversació és rellevant, i si no, quedar-me callada, és una pràctica que duc fent d’un temps cap ací. Una pràctica involuntaria que també l’extesa a l’escenari del blog. El resultat: Molt evident. Pel que fa al blog, les entrades han minvat considerablement, sobretot en l’ùltim any, i les converses també s’han vist llimitades perquè sempre pense que no tinc res interessant que contar.
He escrit i he borrat infinitat d’entrades, (infinitat pot ser siga una exageració, però sí més de 20), he intentat iniciar alguna que altra conversació i el resultat de tots dos, sempre el mateix, açó no interessa a ningú, o, açó no té trellat, …
Després, quan llig algun text o sent a la gent parlar per parlar, pense “jo aixó també ho sé fer”, però després de donar-me un mínim de 3 segons abans d’escriure o parlar, sempre acabe quedant-me callada.
de gènere 
No es parlar per parlar!! Es escriure per recordar, per fer teus els pensaments, no? 🙂 A mi m’agrada llegir-te.
Recordes la nostra conversa durant el concert? Un poc del que tu parles també: http://blogs.revistagq.com/reflexiones-de-un-artista-de-mierda/barton-fink/
Quan un parla/escriu/opina sobre el que li interessa, no crec que siga parlar per parlar, ni escriure per escriure. Una altra cosa és si un parla/escriu/opina sobre un tema determinat esperant atraure l’atenció dels altres per qualsevol finalitat; aleshores pense que sí és important aturar-se una estoneta a pensar el que un escriu i perquè ho fa, què pot aportar i què espera d’eixa conversa/opinió, és a dir, un el·labora més el discurs.
Hi ha converses tremendament absurdes en les què, si un vol, pot aportar molt sense que resulte absurd o escrits tremendament interessants on, els que n’opinen, només aporten el mateix una vegada i una altra fins fer-los fastigosos..
Jo quan escric, ho faig d’allò que m’interessa, no del que interessa
(més que res, perquè em desestressa, em fa “soltar fartera”). El mateix faig quan parle quasi sempre. Si veig que no tinc res a dir, em retire de la conversa, ho deixe estar, si m’interessa escolte, i si no, “cuando cres que me ves, cruzo la pareeeddd…”.
En el fons, està bé.
Si vols parlar o escriure, ho fas. Si no, calles. Vull dir que, siga absurd o no, interessant o no, això és una cosa que fas abans d’escriure, però l’important és que faces el que et demana el cos. Torne a dir: si vols parlar o escriure, ho fas, i si no, calles.
Siga com siga, nosaltres seguirem ací esperant a que tingues ganes de parlar. 😉
Em fa l’efecte que són molts els blogs en què han minvat les entrades els darrers anys. Possiblement sigui perquè ara hi ha molts més canals per dir o mostrar el que abans es posava en els blogs.Jo també he baixat molt el nombre d’entrades en el meu i una de les causes –però no l’única– és que ara faig servir Twitter o Facebook per a algunes coses que abans posava en el blog. Per exemple, comentaris sobre coses que acabes de veure, foto d’alguna cosa que et crida l’atenció, recomanació de cançó o vídeo de Youtube, anuncia d’una activitat que et sembla interessant difondre…
I pel que fa als temes que es tracten, depèn si qui escriu ho fa pensant a ser llegit –i si pot ser per molta gent millor– o si ho fa més aviat per plaer. Si escrius per a tu, i sobre allò que a tu t’interessa, et llegirà qui tingui una afinitat amb tu o si més no trobi interessant allò que escrius, encara que potser no comparteixi les teves idees. El teu blog és un tros del teu món que obres als altres.
Moltes gràcies als quatre per les vostres aportacions.
En realitat, la falta d’actualització del blog no és per falta d’idees, com ja he apuntat en el post, un gran nombre d’esborranys i fotos s’amuntonen en el panell d’administració esperant la seva publicació.
Hi ha un moment entre l’edició i la publicació de l’entrada on curiosament un nosequé em tira arrere impedint que els posts vegen la llum.
Algo paregut com obrir un grifo d’aigua en una pica d’escurar, esperant que el líquid còrrega desaigüe avall però, per algun motiu desconegut l’aigua desafia la força de la gravetat i en comptes d’anar avall, s’embassa en la pica.
Així es com s’encontren els esborranys en el panell d’administració, embassats. Qüestió d’embús?.