Hui és 8 de setembre i són les 11h15m del matí, és festiu al poble on treballe i per eixe motiu tinc el dia lliure. Ara matiexa estic al terrat de ma casa, i sent als xiquets cridan’t i rient en el pati de l’escola, que està just baix del meu carrer. Se’ls nota molt alegres i contents. És l’hora del seu esplai.
Mentrestant, les dones van a la compra diaria, i es saluden quan s’encontren pel carrer o inclús s’asomen a la porta d’alguna veïna per donar-li el bon dia i preguntar-li si volen algun recao del poble.
Més avall, es senten alguns homes parlar sobre la sequera que patim: “No vol ploure, qué sec està tot, ja vorem on pararem,…” són les converses habituals d’un temps cap ací.
(Per cert, he de dir que, m’he sentit tan be de sentir les rialles dels xiquets a l’escola i les converses dels homes i dones pels carrers que, m’he deixat la roba que estava estenent i en un intent d’inmortalitzar el moment, he començat a escriure estes simples línies de la mateixa forma que altres agafen la màquina de retratar per inmortalitzar les imatges).
I és que, aprofitant el dia lliure, m’he alçat matí i he anat al metge per a demanar una analítica que tenia pendent. Eren les 9 i allí en la plaça, ja hi havia gent sentada fent-se el café i desdejuni. Les converses giraven en torn a l’últim aconteciment del passat cap de setmana, la vetlada a l’ermita de Stª Bàrbara, (o Stª Bàrbera tal i com l’anomenem ací). “Que si era el primer sopar que s’havia fet mai a l’ermita,…”. “Que si des de temps dels moriscos no se n’havia fet cap…”. “Que molts havien pensant alguna vegada celebrar algun aconteciment allí, tal com alguna boda, però que al final s’havien tirat arrere, per la faenata que comportava,…” i és que, realment va es va fer un gran esforç per part dels organitzadors de la festa, però recompensat per la gran afluència de públic que va assitir i per la bona crítica de la gent. Idees noves i diferents, són sempre benvingudes en este poblet.
Estes són algunes pincellades de la vida de poble, del meu poble. Puc pareixer un tant ingènua, però si algú em preguntara qué és per a mi la felicitat, bàsicament la resposta aniria rondant molt a prop estos traços que conformen la vida de poble.
Simplement açó.
(I ara, continue estenent…)
de gènere 
si es que això es viure en un poble… (o com hui que al minim avís ja teniem mig poble per vore on estava el foc i apagar-lo)… encara que, de vegades, se’ns oblide.
jejejje, això és Àngels, ni més ni meyns.