Llegia ahir, en una entrevista a un dels escriptors més populars actualment en Islàndia, Jón Kalman Stefánsson, que el temps en la seua illa, és com la vida, que no es pot calcular mai com hi aniran les coses, i que la vida és impredictible, encara que ens agrade comportar-nos com si fora tot lògic, com si fórem essers lògics, quan som caòtics i sentimentals.
Quanta veracidad tanquen les paraules d’este escriptor en referència a la vida de les persones. Ho reconec ara.
Ho reconec ara, dic, perquè crec que la meva vida ha estat sempre marcada per la lógica i l’ordre, assolits a base d’organitzar-me per poder estudiar, treballar, cuidar dels meus fills, omplir el temps d’oci tal com fer esport, aprendre idiomes, viajar, cantar, eixir de festa, pertanyer a alguna associació o colectiu del poble, … No obstant, l’esforç personal per a mantindre’m en eixe ordre vital durant tant temps, ara ha resultat en va. La simple presència d’una diminuta però perversa entitat en el meu cos, de moment ha sigut capaç de desbaratar la meva vida, i en certa manera la de les persones del meu voltant, i obrir badalls per on el caos i el desordre s’han infiltrat alegrement.
Quant esforç per mantindre un ordre i una lógica i amb quina facilitat apareix el caos per a derribar-los. Sóm essers caòtics.
I encara que intente pensar que tot és un malson, i que a vegades em sorpren a mi mateixa tancant els ulls en un intent de que les coses canvien quan les torne a obrir, reconec que només és una obstinació que no condueix a cap lloc, un acte que em fa recordar al protagonista de Kafka a la Platja: “Tancar els ulls no va a canviar res. Res va a desaparèixer simplement per no veure el que està passant. De fet, les coses seran encara pitjor la pròxima vegada que els òbrigues. Només un covard tanca els ulls. Tancar els ulls i tapar-se els oidos no va a fer que el temps es detinga.” Déia en uns dels capítols del llibre.
I és que, la vida, com els incendis forestals o els temporals de Llevant, en ocasions ens assoten i devasten, però també ens modelen i transformen una vegada passat l’incident.
I de nou torne a Murakami recordant un fragment de Kafka a la platja, un llibre que vaig llegir fa uns anys i que no imaginaria mai les vegades que el recordaria: “I quan la tempesta haja passat, tu no comprendràs com has aconseguit creuar-la amb vida. No! Ni tan sols estaràs segur que la tempesta haja cessat de debò. Però una cosa sí quedarà clara. I és que la persona que sorgisca de la tempesta no serà la mateixa persona que va penetrar en ella”
De moment, enmig del temporal, en ple incendi, la situació és impredictible, però segura estic de que tot passarà i em transformaré, com la Granadella florida de gladiolos, després de l’incendi del setembre passat o l’Amadori replet d’aigua després dels últims temporals de Llevant d’enguany.
Tot passarà.
de gènere 
A mi no m’agrada el caos >_<
A mi tampoc 🙂