més llibres, però no tants com voldria

Esta es la lectura que m’ha acompanyat durant els mesos de maig i juny, els que han omplit els llargs matins de administració de quimio i també, alguns capvespres assossegats entre cicles.

Començaré per comentar el llibre que més m’agradat dels cinc que m’he lleguit, titulat “La vida que aprenc” de Carles Capdevilla, i ho faré transcrivint el post sense publicar del passat 3 de juny:

“Tinc un llibre d’ell entre mans i passant una situació similar a la seua, ahir de sobte, va, i ens deixa: Carles Capdevila. Tant el llibre com la seua pèrduda han arribat a mi de la mà de La Lectora Corrent (Mercé Piqueras) investigadora que segueix des de fa varis anys des del seu bloc i ara també, des del seu Twitter. Ahir, només alçar-me el Twitter de la Lectora Corrent, m’avisa que Carles Capdevila ens ha deixat. Com si fora un amic, un conegut meu de tota la vida, la seua pèrduda em provoca una inmensa tristor que em sacseja tot el cos i m’enfonsa en una enorme tristor”.

Vaig comprar el llibre sense saber massa be de que anava, però amb la recomanació de Mercé Piqueras em va sobrar.  En la llibreria no el tenien i per la cara que em van posar, tampoc n’hi tenien referències, no obstant aixó se’l van anotar per demanar-me’l. Als 10 dies vaig rebre un avís de la llibreria per anar a retirar-lo, però com no estava en condicions van ser altres els que van haver d’anar-hi a per ell. El llibrer li va donar l’enhorabona per l’elecció. Jo crec que deguera indagar sobre l’autor i el llibre perquè quan jo vaig preguntar per ell em van fer cara de pòquer. Fóra com fóra jo ja tenia el meu llibre.

Vaig començar a llegir-me’l a principis de maig. El Pròleg em va parèixer magnífic. Havien pàrrafs que m’arribaven molt endís encara que no sabia massa bé per què. He de confessar que jo, com el llibrer, poc sabia de l’autor, tot i ser molt conegut, re conegut i estimat en el món literari i periodístc. Desconeixia per tant, l’enfermetat que patia, però no vaig  trigar gens en descobrir-ho. Va ser pronte, molt pronte quan l’enigma es destapà.  En el primer capítol titulat “La mirada íntima” i dedicat obviament a la seva vida íntima, concretament a la pàgina 30  la sorpresa  i el desconcert em van aturar de sobte al llegir  el text titulat “fa mal de dir que tens càncer”.  Puc entendre ara el motiu pel qual el pròleg m’ arribava tan endís. Tinc la seua edat i també pateix càncer.

Només una ullada als primers pàrrafs del pròleg que titula “La vida que escric”, son suficients per capbussar-te de ple en la seva lectura. A “La vida que aprenc” es troben, ordenats en cinc capítols, temes que li són essencials, com la memòria íntima, la vida en bona companyia, l’educació, la salut i la condició humana en totes les seves contradiccions. Son mes d’un centenar de temes, apunts diaris de fàcil lectura que pren l’autor sobre el que li passa i com hi reacciona.

No sóc de repetir lectura d’un mateix llibre, per molt que m’haja agradat, però en “La vida que aprenc” he fet una excepció, i a més de tornar a llegir-me’l he agafat un rotulador fluorescent groc per subratllar passatges que m’han impactat i com a resultat la major part del llibre ha quedat de color del sol.

Alguns passatges a continuació.

“Que la por no ens paralitze. La por ens apareix disfressada d’element extern, però és ben interna. La por neix a dins nostre, som nosaltres, per això ens costa fugir-né…. La por ens fa prudents i responsables i ens salva de bogeries…. La vida es tragicòmica, en el millors dels casos. Si sabem ruire de les nostres pors, dels nostres fantasmes, si recuperem la comèdia, vol dir que ja ho comencem a superar”. Quanta raó tenia el Capdevila!!!.

“El gos és un com gos. El meu cos, sotmés  a la disciplina de la químio, una setmana bona i una dolenta, ara et castigue i ara et deixe recuperar per tornar-te a debilitar, és agraïdíssim. Té dies de gos apallissat, però a la mínima que es recupera ja nou la cua i em diu que el traga a paseig com si no hagués passat res…. Quan reps una patacada vital és normal que et poses histèric i t’envaeixin els malsons. Però dura poc “. Quanta raó tenia el Capdevila!!!.

“Meyns bla-bla-bla i més bones pràctiques. D’aquí la meva admiración absoluta pels que fan bona feina cada dia en silenci, i la certeza que convé que ens arribe el testimoni. Hem de posar més altaveus als qui fan molt i no escoltem prou…. Tot ho trobem o genial o nefast. Adorem o odiem. L’emotivitat extrema ens domina.” Quanta raó tenia el Capdevila!!!.

“Millor ser sincer que espontani. Trobe millor ser sincer que espontani…. Quan diem el primer que ens passa pel cap, no diem exactament la veritat, ni tan sol la nostra veritat. Diem, literalment això: el primer que ens passa pel cap…. És el clássic sigues tu mateixa però no en la versió salvatge, sinó l’educada. Pensament no impuls”. Quanta raó tenia el Capdevila!!!.

I ja per acabar,

“Amics que s’impliquen…. Una implicació emocional i també de la real…. Ser un bon amic a vegades suposa assumir riscos, dir veritats de les que potser fan mal d’entrada però que a la llarga s’agraeixen. Perquè ens posen un – M’agrada fàcil ja tenim els amics del Facebook”. Que llàstima que ens deixara tan prompte Carles Capdevila.

Esta xicoteta entrada en record al Carles Capdevila, que qui no el conega, que consulte la seva biografia.

Un 10 sobre 10 a este meravellós recull d’apunts del Capdevila.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s