4 de juny. El meravellós viatge Oslo-Bergen en tren.
Ixim a les 3:45 de la vesprada i està previst que arribem a les 22:16 de la nit i a eixes hores, encara serà de dia.
Després de deixar la part més industrial d’Oslo, poc a poc ens endinsem cap a una zona muntanyosa atravessada per “mànegues d’aigua” i coberta per milions i milions d’avets. Arribem al bosc.
Un bosc, tuptit, frondós, il.luminat per un sol radiant que li confereix una verdor intensa i penetrant. El cel, exageradament blau està puntejat per unes trossos de cotó blanc: Les boires.
Pot ser siga açò el paraïs?
A dins del tren, els passatgers romanen en silenci. Uns dormen, altres escolten música, altres consulten els seus mòbils i ordinadors, altres fan calça, altres fan fotos, i els qui parlen, o fan en veu baixa per a no molestar a la resta.
Maremeua, mire a través de la finestreta del tren i les vistes són impresionants. Anem arrant d’un llac que és tan gran que pareix la mar. El llac em queda a la dreta, i a l’esquerra un ramat de vaques pastura plàcidament en un inmens prat .
El verd i el blau són el colors predominants en el que duem de camí.
Ara passem per unes planes ben cultivades no sé massa ben be de qué. Arribem a Honefoss i la dona sentada enfront meua fa calça sense parar. Al fons les muntanyes encara tenen neu al som.
Duem un hora aproximadament de viatge i els túnels són una constant en el trajecte, però per a mi no em suposen cap obstacle, ja que els paissatges que apareixen al travessar-los són més bells, si cap, que els que vas deixant enrere.
Arribem a Nesbyen en èxtasis. Que vistes!!! Qué preciositat!!! Estic començant a entendre per què qualifiquen a este viatge en tren com el més meravellós. No m’importaria passar una temporadeta per estes terres del Nord.
Continuem viatjant i fent fotos sense parar. Els paisatges són com extrets d’un conte de fades. Un dia idíl·lic. Una sort en el dia tan esplèndid que ens fa avuí.
Casetes de fusta, majoritàriament pintades de blanc, també s’en veuen pintades de vermell obscur tirant a marró, que per la seua forma pareixen corrals i graners.
Arribem a Gol. Les passatgeres d’enfront continuen fent calça sense alçar la vista només que per a consultar els seus mòbils. Quantes vegades hi hauran hagut de fer este trajecte que ja, ni s’immuten amb tant bellesa…
Són les set de la vesprada i el sol llueix com si encara foren les quatre. Continuem pujant i gojant dels colors tan nítids i dels indrets cada vegada més salvatges.
Arribem a Ål.
Estem al som, fa fred. El boli no em funciona. No puc escriure. Esta zona és tan sumament bonica, que pareix que estiga en un somni. Colpidor!!! Em falten adjectius per a descriure’l…
Neu a les muntanyes, casetes ara pintades de negre, entrem de ple en l’hivern. Llacs congelats, la tundra. És increïble tot al meu voltant i em sent tan feliç… Mai he vist res igual. La neu está desgelant-se i l’aigua baixa furiosa pels rius. Continuem avançant i la velocitat va aminorant per moments. El tren marxa costera amunt. La neu la tenim a tir de pedra. Si obrirem les finestres la podríem tocar amb les mans.
Arribem a Finse extasiats de tanta BELLESA. Quin bon lloc per a un retir espiritual!!!. Estem a 1.200 Km d’altura al punt més alt del nostre trajecte. A partir d’ara el viatge serà cap avall.
Baixem i la velocitat del tren es recupera. El paisatge torna a canviar per moments. El blanc níveo del som, les casetes de fusta pintadetes de negre, la tundra, els cúdols i els runars de pedra tornen a deixar pas a la verdor dels arbres i a les cascades d’aigua xorrant des d’altures de vèrtigen.
Comença el bosc de nou.
Les expectatives del viatge eren molt altes, per les referències del programa de TV anomenat “Viajar” així com, per les de les persones que l’havien fet, ara bé he reconèixer que les superen amb escreix.
Salvatge, com l’aigua que baixa a tota velocitat pels rierols. Grandiós, com el riu que forma a mesura que confluexen camí avall en les planures. Són qualificatius que es queden curts per a descriure el que contemple.
Els arbres van guanyant en altura com l’aigua dels rius en força. Si el paisatge fa el caràcter, el del poble noruec ha de ser bell, salvatge i noble a parts iguals.
Hem arribat a Voss.
La temperatura i el tamany de les poblacions augmenten a mesura que anem perdent altura.
En Voss encontrem un enorme format per la confluència de tots els torrents i rierols de les muntanyes dels voltants.
Seguim el trajecte i quan són les 21:22 arribem a Dale (ells ho pronuncien Doola) Ens segueix acompanyant un sol esplèndit que ens desorienta fent-nos creure que són les 6 de la vesprada.
Puntuals com ells soles, l’estació de Bergen ens dona la benvinguda a la ciutat. El rellotge de l’estació marca les 22:16 i estem a nivel de la mar.
Sense dubte, el viatge en tren més bonic de la meua vida.
de gènere 