Diumenge de Pasqua de confinament

A mesura que passen els dies augmenten les propostes on line que intenten entredindre’ns i fer-nos més tolerable el confinament a casa. D’entre elles, en ressalte una que sí be, no té massa trellat, sí ha estat capaç de transportar-me a la meua infància. (Bàsicament, la proposta animava a penjar una foto de la teua infància a l’estat del Whatssap i proposar fer el mateix al que visualitzara la foto).

Repeteix, una proposta sense trellat.

Però d’eixe sense trellat, només s’ha salvat la xiqueta de la foto. Una xiqueta de 20 mesos acabats de cumplir, fotografiada al jardí del Carrer de fora, just davant de sa casa, pel fotógrat Fernández en el dia de Sant Joan de 1968 (tot atenent a la data impresa en el revés de la foto).

La foto en blanc i negre, només deixa distinguir les distintes tonalitats de negres a grisos. Una llàstima, perque la frondositat de les plantes i el seu colorit hauría ressaltat més, si cap, a la xiqueta.

La xiqueta està de peu encarada davant les plantes del carrer, el seu cosset però girat cap a la càmera, que està a la seua esquerra. Els braçets marquen una postura intencionada com de dir: “aixina estic be, senyor retratista?”. Una pose supose indicada pel fotògraf Fernández.

En primer pla de la foto hi ha un enorme baló de plàstic tot ple de dibuixos de animalets, com ara un dofí que juga amb una pilota, un ànec o un cocodril amb la boca oberta. Un baló que a ella li va servir per fer-se la foto, i que al seu propietari (el seu germà) i a la resta de veinets majors que ella, per a jugar i divertir-se en els llargs dies d’estiu. Durant molt de temps va ser l’únic baló al carrer, segons em va dir una veïna meua l’altre dia quan va vore la foto al meu estat del Whatssap.

Continuant en la foto, diré que, darrere de la xiqueta , es veuen unes cases amb la pedra de les façanes encara a l’aire. Només  una d’elles la conserva avuí en dia. El carrer, de terra i pedretes.

Una minúscula faldeta plisaeta a quadrets, un jerseiet de cotó, tots dos fets a mà per sa mare, i unes sabatetes blanques amb uns calcetinets del mateix color per baix dels genolls, componen la vestimenta d’eixa xiqueta que mira fixament a la càmera.

On està eixa xiqueta? Qué ha sigut d’ella?

Mirant-la fixament i simulant per uns instants la seua pose en la foto, sóc capaç de connectar amb ella. La seua mirada, la seua sonrisa, els seus gestos minúsculs em trauen el seu batec infantil compassat amb el meu adult. Un batec de felicitat infinita davant l’objetiu de la càmera del retratista el dia de Sant Joan de 1968.

I hui, diumenge de Pasqua de confinament, amb 28.122.937 minuts de vida escric este post amb el desig irrebatible de no defraudar mai a eixa xiqueta que duc dins, la de la foto.

 B24635C2-5C50-4BA2-8D92-DE18A632FA91

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s