Dicotomia entre passat i futur

“Serem Atlàntida”

El primer contacte amb el llibre va ser molt difícil. Acostumada, últimament, a llegir històries amb un plantejament, nuc i desenllaç, esta requeria d’una alta dosi de concentració i silenci. Frases interminables amb moltes ramificacions i continguts, alguns d’ells filosòfics, demanaven com a mínim un parell de relectures.

Per a ser sincera, el primer capítol em va descolocar. Quina història tenia entre mans? A pures i a empentes vaig poder arribar al capítol segon. Com si per una costera escarpada, d’una abrupta penya vaig poder assolir exhausta el final del segon capítol. El camí va ser llarg i pesat però, amb la il.lusió de trobar el fil de la novela. No el vaig encontrar.

Nombrosos noms de ciutats que canvien d’idioma al mateix temps que ho fan les seues fràgils fronteres geogràfiques; escriptors, artistes, cançons, pensadors, pel.licules,…. i un sinfí de conceptes que de manera explícita e implícita l’autor cita en les interminables frases del llibre, van fer que em desanimara i deixara de costat la lectura del llibre.

Com que la lectura d’este llibre ens va pillar en ple confinament, els meus companys del grup de lectura Tastaolletes aportaven els seus comentaris pel grup de Whatssap. Jo, per la meva part, m’escudava amb que “dels primers capítols no hi havia passat degut a la seua complexita”, amb “la mancança de temps que tenia”… en fi, una sèrie d’excuses per tal de no “calfar-me” el cap i seguir amb el llibre.

Finalment, he de reconèixer que els comentaris d’alguns companys del grup de lectura van ser la clau per a reprendre la lectura i enfilar-me de nou a trepitjar l’escarpada muntanya en busca del fil de la novela.

No va ser tarea fàcil, ho reconec, però pas a pas i capítol a capítol vaig encontrar el fil. I arribar al final va pagar la pena. Un llibre amb una narrativa d’ALÇADA. Un llibre que requereix de la màxima concentració, amb una narració fragmentada en la que se injecten temes filosòfics a partir de les atzaroses trobades entre els dos protagonistes que es mouen per l’anciana Europa buscant alguna cosa perduda i que no sabem massa be que és.

Una metèfora del que és hui Europa, una institució miope, amb una estructura anquilosada que no pensa lo suficient en els seus ciudatans i que tal vegada, demà no existeixca.

Serem Atlàntida, de Joan Benesiu, una dicotomia entre el futur de “ Serem” i el passat de “Atlàntida”

Recomane altament la seua lectura en estos dies tranquils i silenciosos de confinament.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s