10 de març 2017

( El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

Hui he anat al metge de capçalera.

Anit em vaig posar el despertador a les 8 per a demanar cita per amb la metgessa de família. He agafat cita també per a ma mare perquè fa massa dies que no s’encontra gens be.

Sobre les 8 i 10 he cridat a l’ajuntament, que és des d’on es donen les cites mèdiques, i ens han donat a les 9 per a mi a les 9:15 per a ma mare. Com no sabien segur si huí venia la nostra metgessa, a les 9 he anat al Consultori, per si havia vingut un altre metge. La sala d’espera estava buida, pel que he intuit de seguida que huí vindria ella, no obstant aixó he preguntat a l’infermer, confirmant-me el que pensava.

Me n’he tornat a casa i he entrat per baix per ca ma mare, que en eixe moment estava alçant-se. Eren les 9:05. Hem quedat  en que jo hi aniria abans i només en tocara entrar a mi la cridaria i mon pare l’arrimaria en el cotxe.

Me n’he tornat i mentres esperava a la metgessa m’he pres un tallat amb dos amigues. M’han preguntat per ma mare perquè ahir tampoc la van vore anar a jugar a les cartes. Anar a jugar a les cartes s’ha convertit en un indicador de estat d’ànim de ma mare. Les he dit que huí aniriem les dos al metge, jo per a que em renove la baixa mèdica de llarga duració i ma mare per a vore si li dona algo per a l’angustia, la falta d’apetit i el desànim. Jo estic mes preocupada per vore a ma mare com està que per mi, encara que a vegades eixa desgana de ma mare, eixe pessimisme, negativitat, eixa por, i falta de col.laboració per part seua em fa sentir tan mal que m’arrastra a sentir el mateix que ella sent, i aixó no es gens bo per a mi, i meyns en este precís moment en el que estic en el que necessite més suport que mai.

Doncs ahí estem, donant-li ànims, quan havia d’estar donant-me’n a mi, i hi ha moltes vegades que m’inquiete prou i em derrumbe quan estic a soles, però be, al poc se me’n passa ja perquè entenc la gravetat de la seua malaltia crònica. I és que hi ha que vore com es la vida, tot s’enjunta.

Be, reflexions apart, dir que després d’atendre’m la metgessa a mi, ha entrat ma mare i mira com estava que no podia articular paraula per a explicar-li que li passava, ma mare. Que si tenia gonia totes les dies només s’alçava, que si no tenia apetit ni ganes de fer res, que si damunt li picava l’ull. Tot aixó en un singlot que no s’ho podia acabar. La metgessa enseguida li ha detectat una depresió. Una forta depresió. Li ha receptat unes píndoles per a l’angustia, una pomadeta per a l’ull i uns anidepresius, no sense abans demanar opinió a la seva metgessa especilista de digestiu, consulta que he fet jo per WhatsApp i que molt amablement ens ha contestat que no hi havia cap problema en provar tractament.

A l’eixida de la consulta, com que hi havia mercadillo, ma mare s’ha comprat unes espardenyes que li feien falta, hem anat a ca la meva cunyada, les amigues de ma mare s’han alegrat de vore-la per la plaça, donant-li ànims per a que es posara quan abans be per a tornar a jugar a les cartes amb elles. Ella s’ha emocionat, les llàgrimes li caien galtes avall.

Pobra mare meua, que dèbil i poca cosa ha sigut sempre, sobretot en moments clau, com el que ens ocupa. Tot i que per fora ha aparentat molta fortalea, a l’hora de la veritat, no ha pogut estar a l’altura, no ha sabut donar exemple de valor i valentia en moments crucials de la vida. Tot i que m’ha fet molt patir, comprenc que ser la filla menuda de 5 germans, i de una mare ja molt major que ella va neixer, van fer d’ella una xiqueta malcriada, consentida, cabuda i a vegades, amb molt mal geni. No ha deixat mai de ser eixa xiqueta.

Tal i conforme em va dir el metge de l’hospital quan em va donar la mala notícia del tumor maligne, del carcinoma, del càncer: És el que hi ha, i tinc que fer-li front.

La meva fisioterapèuta.

Feia dies que volia enviar-li un WhatsApp a la fisioterapèuta, per a dir-li que no m’havia oblidat de les dues sessions que em faltaven, sino que estava de baixa i no m’havia estat possible tornar a la seva consulta, i així ho vaig fer, després de fer la siesta.

I com són les coses!, una xica que la coneix de només un parell de sessions de fisioterapia i s’ofereix a parlar amb mi quan ho necessite sense cap compromís.

Que sorpreses tan gratificants ens aguarda la vida de qui meyns t’ho esperes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s