( El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)
Bernat ha jugat a pilota.
La partida començava a les 11 del matí però a les 9:30 ja estava vestit de pilotari per anar-se’n a la plaça per a enrollar-se els dits, ha volgut abans baixar a ca ma mare a vore-la.
Ma mare, s’auela, encara estava en el llit, deia que no hi havia dormit en tota la nit i no tenia ganes d’alçar-se. Li ha desitjat sort en la partida. Jo no he insistit en que s’alçara i mentres tant he preparat en la cuina una rostidora de costella de porc per a Bernat que tant li agrada.
No pot ser, he pensat, un dia roïn i l’altre pijor. Que gelor de cos que tinc.
He anat al forn i he comprat dos barres, una coqueta de pebrera i tomaca i un bescuit per al meu fill. Demà és el seu aniversari i no li he comprat res. La idea era donar-li demà una sorpresa presentan-nos en València sense que sabera res i convidar-lo a dinar i passar la vesprada amb ell per València, però vistes les alarmants prediccions metereològiques, hem pensat millor canviar el pla.
Després de comprar el pa, i de posar la rostidora me n’he anat a la plaça per a comprar el diaris que avuí duen els suplements que tan m’agraden llegir, vore un poc la partida de pilota i pren-me un cafenet amb les amigues.
Només arribar a la plaça he vist a una amiga* hem parlat un poc i m’ha alegrat el dia. Després ens hem tornat a saludar.
El meu fill estava content, havien guanyat la partida.
He tornat a casa, ma mare s’havia alçat ja, la rostidora estava cuita, i només faltava fer l’arrós en sèpia.
L’arròs en sèpia estava en el seu punt i molt sabrós. Ens han eixit quatre plats ben complits i ens l’hem acabat tot.
A les 5:30 el meu home ha dut a Bernat a l’estació d’autobusos a Benidorm per a tornar-se’n a València i ma mare i jo ens hem anat a pasejar un rato. Hem visitat a Clara que ahir va caure un bac al pujar al cotxe de la seva filla, hem arribat fins la primera curva de damunt la Font MAJOR.
Amb tot este abatoll, jo ni me’n recorde del meu carcinoma.
de gènere 