2 de maig 2017 Primer cicle, una nova experiència

( El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

Huí m’han administrat el primer cicle del tractament de quimioteràpia. A les 8:20h he anat a la consulta de l’oncòleg, ha revisat l’analítica de sang del dijous passat i ha donat el vist i plau per al tractament, hem parlat sobre els efectes secundaris i a les 8:30h he passat a la sala de l’hospital de dia, una sala que està en front.

A la sala s’accedeix obrint una porta que dona a un xicotet corredor inclinat amb una lleu pendent que puja a una sala on s’encontren 14 sillons, (7 sillons enfront dels altres 7). En un dels extrems es concentren l’equip d’infermeres, un grup d’unes 7 o 8 infermeres, cal dir que totes són dones, que et traten amb profesionalitat i molta simpatia.

La sala és amplia i lluminosa. La llum entra per uns ventanals ubicats en la part superior de una de les parets. Les parets estan pintades de lila claret i blanc, són altes i al som hi ha un parell de TV a cada paret, de manera que tota persona puga vore-les sense cap problema. A mi, personalment em molesten perquè no sóc de vorer molt la TV i meyns els programes de les edicions matutines, per aixó m’he endut un parell de llibres. He de reconeixer que m’ha costat concentrar-me, així que al pròxim cicle de quimio m’endurè uns auriculars per escoltar un poc de música mentres lleguiexc.

Els sillons són electrònics i amb un comandament a distància te’ls pots adaptar al teu gust per a romandre comodament durant el temps que dura el suministrament de la quimioteràpia.

El temps pot variar entre uns pocs minuts i varies hores, supose que estarà en funció dels components del tractament de la quimioteràpia a administrar  a cada persona. Jo he estat durant 7 hores.

Durant eixes 7 hores he pogut observar, observar molt, producte d’eixa observació, este post. He observat la sala, al personal sanitari, a la gent que estavem administran-nos el tractament i als acompanyants que de tant en tant entraven a donar-los algún recaet; he observat el seu comportament, el seu aspecte, la seva actitut. He de dir que en la majoria dels casos sóm els propis pacients el que hem de donar ànims als acompanyants, són acompanyants o amigs amb una empatia projectada ( concepte del que parlaré en un altre post). A vegades i quan estem a soles ens desmoronem i necessitem els ànims de persones que han passat per ahí o de persones extremadament sensibles amb capacitat de empatia autèntica, la que es capaç  de comprendre el que realment sentim.

L’ambient era bastant obert, amigable i positiu. A mitjant matí una infermera ens a repartit uns trocets de coca dolça amb xocolate i nous que hi havia fet una de les pacients i que l’havia dut per a menjar-nos-la. Estava molt bona. Al ratet han vingut dos voluntàries de l’associació Espanyols contra el  Càncer repartint una d’elles cafè, sucs i dolcets, i l’altra conversació i ànims.

Al final del matí he xarrat amb la meua veïna de silló, una dona de Benidorm que anava pel tercer cicle, sobre l’experiència dels seus  efectes secundaris.

A les 14:30h m’han llevat les vies del braç i me n’he anat a casa. He dinat, he dormit un grapat d’hores per la vesprada i ací estic amb l’inici dels primers efectes secundaris.

Continuarà…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s