( El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)
Que be, quan una et sent be…
I és que després de tres dies fatal, esta vesprada puc dir que m’encontre millor. No tinc mal de panxa ( be un poquitiu només) i no em sent tan cansada.
Acabe d’asear el terrat que feia temps que volia fer-ho. Agranar-lo, llevar les fulles seques de la jardinera i regar les plantetes. Ara mateixa sentada ací, escrivint este post a les 19:45 amb el esplendorós paisatge de davant de mí i amb els nombrosos cants d’ocellets de fons, fan d’esta, una vesprada perfecta de primavera, be, alterada per algun lladrit de gos que de tant en tant trenquen l’armonia de l’escena.
L’altre dia em vaig llegir el Principito, no l’havia llegit encara. Estar ací sentada ara mateix, em recorda molt la història del llibre. Anem bojos buscant per ahí la pau i la felicitat, quan totsdos romanen dins de nosaltres. Només cal parar i buscar-la en el nostre interior. M’encontre tan be en este precís instant… Tot a pesar que les mans se m’están pelant, em piquen, me les note molt sensibles, així com les ungles. També la llengua que la tinc com abrasida i no sent el gust del menjar. Una sensació com si duguera un troç de metall dins la boca. Tot i aixó, huí, per fí, em sent molt be.
de gènere 