( El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)
Em mire a l’espill i no puc evitar pensar en les pobretes presoneres jueves dels camps de concentració nazi. Ara mateix, jo pareix una de elles.
Demacrada, amb unes ulleres que m’arriben a mitjant cara. La boca llagada, el llavis tallats. Les fosses nassals les tinc tan seques que se m’han format corfes que em sangren quan em sone. El gust a ferro en la boca no hi ha qui me’l lleve. El sabor dels aliments han canviat per complet per a mi.
El mal de panxa va tindré la màxima expresió ahir per la vesprada. Mal de panxa, mal de cap i 38ºC de febra, fins i tot. Que mal em sentia… Vaig tenir que medicar-me per a la febra i per a poder fer de ventre. Així que em vaig passar tota la vesprada al llit, ni dinar vaig poder amb el meu fill que este cap de setmana estava per casa. Conforme anava avançant la vesprada i fent efecte els medicaments el malestar disminuia i quan per fí, vaig poder, no sense esforç, fer de ventre el benestar va començar a invadir el meu cos, però no va ser per molt de temps, ja que abans de gitar-me, un mal de gola que m’impedia engolir m’obligaven de nou a medicar-me.
Em palpe el coll i em note uns ganglios als dos costats
de gènere 