( El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)
Després d’uns dies sense escriure, torne al blog.
Uns dies de dolor de cap, panxa, boca, gola, nas … Uns dies de no poder amb la meua ànima, de no poder alçar-me del sofà i caminar unes quantes passes per ma casa, de no tindre forces ni d’alçar el cap del llit, ni de menjar. De tindre febra, de no poder fer de ventre, de no poder engolir del mal de gola. De tindre-la plena de pus, la gola, i d’haver-me de pendre antibiótics tres vegades al dia durant 10, per a poder combatre la infecció. No obstant aixó, poc a poc ha anant remitint tots els efectes i a hores d’ara, per fí!, no em fa mal res.
I quan tots els efectes secundaris de la quimio van desapareixer, el monyo va començar a caure’m. Les prediccions de l’oncòleg es van cumplir al peu de la lletra. Primer van ser uns quants pelets dins del lavabo, després uns quants mes en els llençols del llit, més encara en la toalla al eixugar-me els cabells després de lavar-me’ls i finalment en les mans al passar-me els dits pel monyo.
Ahir per la vesprada tenia la cita en el centre d’estètica oncològic i allí me’l van rapar, el monyo. Que dur!!! Molt dur!!!. Qué sensació tan humillant sentir com es pasen la maquineta de rapar per tot el cap i vore com cauen els manolls de cabells a terra. No volia vore’m, de fet mentres em rapaven van tapar l’espill i amb vaig estar tot el rato amb les mans tapan-me els ulls. Finalment i al cap d’una estona, vaig decidir mirar-me a l’espill. Que impresió, quin impacte, que horror. Vexatori!
Tornen a vindre’m al cap les pobretes dones jueves presoneres en els camps de concentració nazi. Em veig com una d’elles.
Be, em van rapar, en van llavar el cap, me’l van masajear i hidratar. Després em van fer una neteja i hidratació de cara i coll molt relaxant i acte seguit em van maquillar i posar la peluca. Pareixia una persona, una persona que no era jo però que se me pareixia molt.
La peluca per anar pel carrer i uns gorrets i mocadors més cómodes per a estar per casa. És el que toca ara.
de gènere 