( El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)
No pots descuidar-te.
Quan creus que vas a salvar-te dels efectes secundaris, van i t’invadeixen el cos. Pensava que anaven a apareixer el dissabte per la vesprada, seguint la mateixa freqüència que la vegada anterior, però en vista de que no hi van donar senyals de vida, vaig creure que esta vegada no farien acte de presència. Res mes lluny de la realitat!.
Sense avisar i sense esperar-los, el diumenge per la vesprada ja estaven dins de mi. Oh Deu meu!!! Ja estan de nou ací!!! Mal de cap, mal de panxa, esgotament total, … tot el pack complet.
Ni contestar als nombrosos WhatsApp d’amics…
Hui m’he alçat a les 12, no podia en el meu cos, m’he duxat per a relaxar-me i he fet quatre cosetes. Enseguida m’he esgotat. He dinat un sándwich de formatge fresc i lacon i un got de gazpaxo fresc.
És insoportable la secor del nas. No hi ha vegada que al sonar-me ixca el mocador xorrant sang. Les corfes del nas es formen sense parar. Me’l furgue, no dic que no, perquè no puc respirar amb tanta costra, però al arrancar-me-les, les costres, m’ix una filera de sang. L’alivi és momentani doncs al ratet la sang es seca i de nou se me formen les corfes. I torna a començar. Per la nit encara és pitjor si cap, perquè em desperte sense poder gaire respirar de tant sec que tinc les fosses nassals. Hem tingut que desenpolvar el humidificador de fa 26 anys que comprarem quan Iris va nèixer. I,… encara funciona!!!
Les mans me les note també molt seques, sobretot el planell de les mans. La sensació que tinc és com haver-les passat per damunt d’un paper d’escata. Diuen que és bo hidratar-les, però per molt que les hidrate la secor no desapareix.
Se m’ha fet una pupa al llavi, em vaig mossegar ahir menjant i ara em molesta molt. Els llavis també me’ls note molt secs. M’estiren, com si els tinguera tallats.
La panxa la tinc enorme, me la note unflà. No estic tan restreta, però encara tinc dificultat per a fer de ventre.
El dijous tinc consulta amb el podòleg, l’ungla del dit polze del peu esquerro la tinc en alt i necessite que me la tallen, no siga cosa que se m’enganxe en algo i se m’infecte.
No acabe de vore’m amb la peluca, tot i que el divendres passat vaig anar al perruquer per a que me la personalitzara. Em fa la sensació d’anar disfressada. La gent em diu que està molt acertada i que em queda be. Que van a dir si no? Més discreta que els mocadors sí que és, però en dies de calor com els d’estos dies passats no la puc dur molt de rato. No deixa de ser una espècie de gorret apretat al cap. M’hauré de fer a la idea d’anar incorporant els mocadors en el meu vestuari d’estiu, encara que la gent em mire.
Una sensació nova i molt agradable que he descobert és dur el cap rapat, sobretot quan em dutxe, quan em cau l’aigua directament al cap. Tota una delícia!!!. I encara més, quan em cau aigua de plutja!!! Com la que m’ha caigut este mig dia en el patiet de l’entrada de ma casa. Han fet quatre gotes contades de calor i m’han pillat desprevinguda. Ja dic, la sensació ha estat fabulosa.
de gènere 