( El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)
I, ja estem a meitat de juny i amb el 50% del tractament de químio administrat.
Ahir vaig finalitzar el tractament pre i posterior de pastilles per a paliar els efectes immediats de la químio i ara només queda que els efectes tarden en aparèixer i que no siguen molt agressius.
He tornat a nadar, no sé si ho havia comentat abans, però des de que nade m’encontre molt millor, puc estirar més el braç esquerre, on em falten els gànglios i el pit esquerre no me’l sent tan tirant. En general em sent més autònoma, més capaç i amb mes seguretat amb mi mateixa,… tant!, que esta setmana he tornat a conduir després d’aproximadament cinc mesos.
L’activitat física, l’esport i sobretot, la conversació amb la meva filla m’han fet canviar el xip, passant d’una actitud de derrota, de desànim, d’inutilitat, de falta d’ autoestima,… a començar a revalorar-me tant a nivell professional com personal.
L’esport, en concret la natació, està fent que poc a poc torne a confiar en les meues capacitats físiques, superant-me dia a dia tant en resistència com agilitat dins l’aigua.
La conversació amb la meva filla, va ser molt gratificant, crec que de les millors, si no la millor conversació que he tingut mai amb ella. Encara que per a ser més exactes, la va tindre ella amb mi. Sabia ella del meu desànim, de l’ansietat provocada en només pensar en tornar al treball, i ella, la meva filla em va fer vore tots els assoliments al llarg de la meva vida professional, i el que hem quedava per aconseguir.
Els ànims i mostres d’ afecte per part dels meus companys de treball mitjançant regals i missatges de WhatsApp estan contribuint també a augmentar la meva autoestima.
Gràcies a t@ts !!!.
de gènere 