( El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)
Duc dos dies trist.
El dissabte per la nit em va costar dormir, eren les 01:30 quan em gitava després de vore dos pel.lícules en la TV.
Pel matí vaig anar a caminar i quan vaig tornar a casa no vaig parar netajant casa fins l’hora de dinar. Total que quan em vaig deixar caure per a fer la migdiada, no vaig tardar ni cinc minuts en dormir-me. Se me van fer més de les set de la vesprada i encara estava torrà al llit. Normal que per la nit no tinguera son.
La qüestió és que quan no pots dormir, al meyns jo, el cap roda a mil per hora, pensant i pensant. Tant pense! que em venen mal rotllos al cap i en esta ocasió m’he posat trist.
El diumenge pel matí estava trist, tant trist que no podia contindre les llàgrimes, vam anar a caminar, però el que realment volia era nadar, així que van girar a mitjà camí, van tornar a casa, ens vàrem posar el banyador i ens vàrem encaminar cap a la piscina.
Nadar és l’activitat física que més m’agrada, que millor em senta. L’aigua freda em fa reaccionar, m’estimula i nadant, nadant se me’n van les penes.
És curiós i a la vegada preocupant, doncs des de que estic de baixa encara no hi havia experimentat esta sensació de tristor. Un nuc a la gola que no em deixa respirar amb normalitat, unes cuscanelles al nas i de sobte les llàgrimes m’afloren pels ulls.
Entre les llàgrimes que se m’esgolen pels ulls i l’aigueta, que no mocs, que s’escorre per les fosses nasals, és impossible contindre tanta tristor.
I demà, un altre cicle de quimio. Tornar a començar. La vida en una cruïlla. Cap on anirà? Cap on aniré?
I és que conforme passen els dies, la quimio va fent el seu camí, arrasant i destruint tot el que troba pel seu camí, tant lo bo com lo roïn, sense fer cap distinció. Les plantes dels peus i de les mans les tinc molt sensibles, tant com si les hagués fregat per un paper d’escata. No puc posar-me sandàlies, només mitjons de cotó en esportives. Tampoc puc tocar més de quatre coses amb les mans perquè em lesione. Em punxe en els kiwis, en les bresquilles, en les cadires de fusta del terrat que estan un poc desgastades pel sol i la pluja. Igual de sensible tinc l’ànima, m’afecta tot tant!!!.
Em sent tan inútil!, tan desorientada!, tan desilusionada!, tan cansada!, tan desmotivada!, però també tan enfadada amb certa gent de la que esperava més i no he rebut res! Tan malisiosa!!!.
Eixa pau i tranquilitat que notava per les vesprades quan em sentava al terrat a escriure o llegir tal i com estic fent ara, ja no les sent.
de gènere 