9 de juliol 2017

( El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

És diumenge nou de juliol. Són les 20h 35m quan comence a redactar este post. Fa encara calor, exactament 28ºC. No escric tan com voldria, no per no tindre res a dir, si no més be per la dificultad de posar-me a fer-ho. Uns dies per malestar i altres per falta d’ànims.

El cas és que ara mateix m’he decidit i vaig a intentar-ho. Com deia, fa una vesprada calurosa, estic de nou al terrat, des d’ací veig un cel rogenc de calor i centenars d’oronetes (després em vaig assabentar que no eren oronetes, sino falciots) amb un vol molt agresiu. Desconeix si sempre n’hi han hagut tantes i han volat de forma tan violenta. Però és que a més a més del seu planeig extremadament enèrgic, refilen que fan por. Encara sort que tinc una espècie de tanca formada per dos ficus nans a un costat del terrat que em fan de barrera i eviten que s’estampen contra mi.

Uns quants coloms canten, per dir-ho d’alguna forma, “U Uuuuu U, U Uuuuu  U, U Uuuuu U, …”

A l’horta d’enfront uns gossos lladren al pas de dos jovens passejant els seus gossos per la carretera. Han d’haver-los olgut.

Al pati de l’escola, el grup de dances estan tocant les castanyoles. Són exercicis repititius, acompassats, de segur que estan assajant per a l’actuació de la Setmana Cultural. També es sent unes indicacions sobre com ballar unes jotes al son de la música.

Baix al carrer un dels pocs grups del poble, si no l’ùnic i últim, estan xarrant a la fresca. Cadireta fora a la vora del jardinet, els veins i veïnes es senten a contar-se com els ha anat el dia, el que han dinat o  el que van a fer de sopar i les novetats del poble, que no són massa. Saluden als que passen pel carrer i s’entretinen d’allò més be tots junts. És la millor medicina per a les persones majors. Rises, xascarrillos i bon humor. La dita ja ho diu: ” A l’estiu, tot el món viu”.

i jo tan pelà, i resignada soportant els efectes de la quimio. Mal de panxa, cansament, coentor de planta de peus i mans, desànim a vegades, apatia, regust amarg de boca. Sensació d’inutilitat.

Em mire en la foto del lateral esquerro del blog, ….. i no em reconec. Em sent tan trist… però cal seguir avant, no me’n queda altra. Tot passarà.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s