11d’agost 2017

(El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020).

Només me’n queda un!!!.

No deixe de repetir’ ho una i una altra vegada. Només me’n queda un! Només me’n queda un! …

I dic un, (un cicle), i no una, (una sessió), perquè la sessió no em fa por, no dol, ni fa mal, és un poc molest estar més de quatre hores enganxada a les vies del suministrament de la químio, però es pot suportar. Dic un, referente-me a un cicle perquè ahí s’encontren els temuts efectes secundaris. No me m’he escapat de cap d’ells així que, pense, tampoc me n’escaparé esta última vegada.

Els efectes del penúltim cicle van ser insòlits i a més a més inesperats, ja que tenia controlat l’estrenyment amb el Movicol, però quan tot anava la mar de be i la “setmana roïn” estava a punt de passar, de sobte el dijous passat dia 3 d’agost, sobre les 7 de la vesprada comença a pujar-me la febra i em pose de nou en 38,2ºC. Nooo! No podía ser altra vegada en febra!!! I no només això sino que a mitja nit del dijous al divendres una angustia envadeix el meu cos fins que em fa vomitar tot el sopar.

Només vaig vore que tenia febra el dijous per la vesprada i per evitar més maldecaps dels que ja tenia, em vaig pendre una píndola de paracetamol, que em va baixar la temperatura i ajudar a domir per la nit, però després d’haver vomitat a la matinada i passats el efectes del medicament, el termòmetre tornava a marcar més de 38ºC, en este cas 38,6ºC. Uns arisonaments de fred en una nit de calor no podien indicar res mes que febra alta. Em vaig pendre un altre paracetamol.

El divendres pel matí em vaig despertar sense febra i vaig decidir anar a nadar a la piscina, un banyet igual em posava a to. Res clavar-me dins l’aigua en costar Deu i ajuda i al final només vaig ser capaç de creuar la piscina una vegada. Gelada com un poll me’n vaig hi eixir, quan vaig arribar a casa només vaig ser capaç d’anar en ma mare a la plaça a fer la volteta de rigor pel mercadet, per a que ella no sospitara res i de nou a casa. Em sentia fatal, i per les símptomes intuïa que podia tindre febra, i així era, febra i a més a més diarrea. Els efectes del 5é cicle els tenia de ple dins del cos.

Vaig pendre la determinació que si el següent dia amaneixia de nou en febra, ens alçariem i aniriem directes a urgències. I així va ser a les 8 del matí del dissabte el termòmetre va tornar a marcar 38,2ºC sense pendre’m cap píndola ens em vam dirigir a urgències.

L’espera per al triatge va ser nula i la metgessa em va atendre en només 10 minuts. Li vaig explicar tot el que em passava i de nou em va dir que tenia d’haver anat abans. Em va manar a fer tota classe de proves i em va dir que em quedava en observació mentres em suministraven els medicaments per vena. Vaig entrar a les 9 del matí i a les 5:30 de la vesprada em van donar l’alta mèdica.

Allí vaig dinar i berenar, mentres duia els goteros al braç. Em van fer una radiografia, un hemograma i una analítica d’orina. Me n’havia d’haver fet una de caca però no vaig poder fer de ventre.

Van vindre el meus fills a per mi i ens em van anar a la caseta. Allí vaig passar el cap de setmana. Als meus pares no els vaig dir res de l’hospital i van creure que van baixar a passar el cap de setmana a La Vila.

Ara acabe de prendre’m l’ùltima píndola d’antibiòtic que em va receptar la metgessa d’urgències (1/12h/5d) i des de l’alta mèdica que m’encontre molt be, clar! Esta es la setmana bona.

A cinc dies de l’administrament de l’ùltima dosi de químio, l’angoixa per a que arribe i passe eixe dia, i els dubtes sobre fins a quan podré prorrogar més la baixa mèdica no em deixen estar tranquila.

Este matí he estat parlant amb Elena, la filla de Miguelita, hem estat parlant de tot un poc, de com em sent, del poquet que em queda, de les sesions de ràdio…,  i també li he expresat la meva por en tindre que retornar al treball, per la incapacitat que tinc ara mateixa de aguantar tota una jornada laboral. Elena m’ha dit que ella va acabar de posar-se la ràdio en gener i que fins juny no es va reincorporar al treball.

Si jo puguera fer el mateix, si la metja m’allargara la baixa… M’angoixa tant pensar en tornar al treball… No és normal, això no és normal. No ho deu ser…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s