16 d’agost 2017

(El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020).

I per fi l’últim!!!, I per fi l’últim!!!
No sabia a qui dir-ho!.

Vaig arribar més pronte que mai, doncs encara no eren les 8:15h , hora a la que estava citada. A eixes hores no hi havia massa gent, per tant vaig ser de les primeres en poder-me fer l’anal.lítica i d’esta forma adelantar la cita amb l’oncòleg i la sessió de químio. No obstant aixó, eren les 14h quan vaig eixir de l’hospital de dia. Però ja estava, l’ùltima administració de químio ja la tenia al cos.

En la consulta de l’oncòleg, em vaig mostrar prou entusiasmada per acabar amb esta fase, el metge ho va entendre, és un procés dur i a ningú li agrada passar per ahí.  Em va preguntar com hi havia passat els efectes de l’ùltim cicle, i com m’encontrava. Li vaig explicar que en eixe moment i des de feia aproximadament una setmana, m’encontrava be, però que de nou havia anat al servei d’urgències, per febra (+38ºC) esta vegada acompanyada de vòmits i diarrea, que em van tindre 10 hores en observació. Que em varen fer  moltes proves i administrar antibiòtics, que he estat prenent-me durant 5 dies. L’oncòleg ho tenia tot en la pantalla de l’ordinador.

L’hemograma havia eixit bastant be, encara que l’hemoglobina de nou havia baixat a 9,1. Tenia anèmia, però no m’impedia l’administració de químio. Em va demanar un electrocardiograma, una anal.lítica completa, em va derivar a l’hospital de Sant Joan per a la ràdio i em va donar cita de nou, per al sis de setembre. Eixe dia m’atendria un altre oncòleg per estar ell de vacances. Li vaig desitjar bones vacances i tan contenta em va vore que me n’anava que em va recordar que no m’oblidara de passar a posar-me la químio!

Em vaig dirigir a la sala de l’hospital de dia. Vaig saludar a l’entrar i vaig triar un dels dos sillons que quedaven lliure, l’ùltim de la fila d’enfront, el meu preferit, i em vaig “acomodar” per dir-ho d’alguna manera, perquè ahí ningú s’acomoda, encara que he de reconeixer que els seients són d’allò més confortables.

Només vindre l’infermera, una professional jove que no hi havia vist encara, supose jo que estaria fent alguna substitució, li vaig comunicar que era la meva última sessió de químio. Em va donar l’enhorabona. Li ho vaig dir a totes les infermeres i infermers, que venien ajustar la dosi de químio i demés substàncies que ens administren en cada sessió. Estava tan contenta. Tots em donaven l’enhorabona.

I quan per fi l’última gota de líquid va caure per la via,  i l’infermera em va desconnectar de les borses buides, unes llàgrimes d’alegria van aflorar dels meus ulls. Que voleu, sóc així d’emotiva!!!.

Eixa mateixa nit, i abans d’apareixer els temuts efectes secundaris, ens em varen anar a sopar a Altea per celebrar-ho.

I ara, ací, en aquest diumenge, 20 d’agost, en un estrenyiment com una casa, producte ja dels efectes de l’última sessió de químio, escric l’última crònica de l’etapa de la químio, esperant que este últim cicle que acaba el proper sis de setembre, no em desbaquetje massa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s